De sobte, enmig del no res, t’arriba una trucada. No és el millor moment per contestar, però del que vol parlar amb tu fa segles que no en saps res i tens curiositat per saber què passa.
Les notícies no són bones. La Mercè ens ha deixat després d’una llarga malaltia que ni sabies que li feia la guitza. Feia anys que no la veies, però te’n recordes molt bé. Va ser dels primers llocs de la ciutat que vas visitar convidada a sopar o a dinar, amiga d’un dels amics de llavors (sembla ahir tot plegat). El temps i la vida et van portar a altres indrets i la trucaves de tant en tant (per la Mercè, és clar).
Quanta gent que se n’ha anat aquesta setmana: també un ex alumne, d’accident. També amics dels amics, també el dibuixant de sempre…
Això en la història recent, a l’hemeroteca dels enterraments hi ha moltes llàgrimes vessades a dia d’ahir, a tocar de Nadal, i tot ja té un altre sentit.
I pot ser també de la mort nacional catalana.