I malgrat tot, el país rutlla. Amb la normalitat, sobrietat i dignitat esperables, s’ha celebrat aquest matí el traspàs de poders i Artur Mas i Gavarró ha esdevingut president de la Generalitat. Les institucions funcionen, la nostra classe política, almenys avui, ha estat a l’alçada, hi ha motius per l’optimisme.
Amb Artur Mas hi tinc més d’un punt en comú. Vam néixer a la mateixa ciutat, ell un any abans que jo, i amb uns mesos de diferència tots dos vam entrar a treballar al Departament de Comerç i Turisme, a la il·lusionant primera època pujolista. Admiro el seu capteniment per l’esforç i el rigor (algú l’ha qualificat de calvinista) i valoro aquesta tendència que té a fer servir el mot “humilitat”. Subscric bona part del seu discurs sobre el model de societat. Discrepo, en canvi, de la seva posició, ell i la formació que representa, pel que fa a l’encaix (o desencaix) de Catalunya respecte a l’estat que tots patim. Ell parla de “transició nacional” i jo hi veig “anar-hi anant”; ell proposa negociar un pacte fiscal a Madrid i jo proposo no perdre més el temps amb qui ens ha enganyat una vegada i una altra. També a Mas. Vull creure que no ha oblidat la famosa nit de la Moncloa.
Sigui com sigui, el poble de Catalunya va parlar clar i va preferir les propostes convergents i aquest és el resultat que s’ha d’acceptar. Veurem com anirà tot. Ja tenim president i en el moment en què això escric sembla que ja tenim també govern. Es mereixen els cent dies de gràcia, un marge de confiança i, per suposat, el respecte com a institució. No els ho regatejaré pas.
Tots els començaments són il·lusionants. També aquest. Endavant, doncs.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!