Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall i Camps

Carrers de Tarragona: Rovira i Virgili

0

Artèria que comença a la Font del Centenari i que enllaça amb la carretera a Santes Creus i Pont d’Armentera. Li dóna nom el polític i escriptor Antoni Rovira i Virgili, segurament el tarragoní de naixement més important de la història.

Al primer tram hi trobem el Bar Àlex, on qui això escriu havia passat fa anys més de tres i quatre tardes prenent canyes de cervesa i menjant tapes de callos (si dic la paraula correcta tripa se’m remouen les ídem). Més endavant, els col·legis de les Carmelites i les Dominiques tenen com a veïns dos establiments molt recomenables: la Xarcuteria Masgoret, plena de pernils i delicatessen, i el Bar Boada, on és fama que es preparen els millors entrepans de la ciutat.

Arribem a un espai triangular, la plaça Anselm Clavé, presidida per un monument al músic erigit el 1960, que consisteix en un bust seu i un fragment de Violetes del bosc, aquella composició que canten els Cors Clavé a la pel·lícula La ciutat cremada, per celebrar l’arribada del segle XX.

Passada l’avinguda Catalunya, el carrer continua amb aceres més amples i amb algunes botigues curioses. Per exemple l’agència Viatges Moai (“actitud viatgera”), el Centre Creatiu Anna Majoral (que es dedica a la teràpia floral i al reiki [?]) i una botiga de làpides (“art funerari”).

No és estranya l’existència d’aquesta darrera. El carrer Rovira i Virgili acaba amb els accessos al cementiri, a la dreta, i a la muntanya de l’Oliva, a l’esquerra, escenari d’afusellaments a la postguerra. Trist acabament per un carrer, potser a to amb el trist destí que va tenir també el polític amb la seva mort a l’exili.

Publicat dins de Tarragona | Deixa un comentari

Perquè no aniré a protestar per Gaza

4

La tradicional i persistent opció de les nostres esquerres per la causa palestina, molt ben representada en els blocs de Vilaweb per cert, escriurà avui una nova pàgina de la seva història amb les concentracions que es fan arreu del país amb motiu dels dramàtics esdeveniments de Gaza de les darreres setmanes.

I ho farà, com sempre, en uns termes i amb uns pressupòsits amb els quals no puc estar d’acord, començant pel lema de les mobilitzacions, que fa referència a un boicot a Israel. Però no és només el boicot (risible i ineficaç, com tots els boicots), és el prejudici secular contra el poble jueu, és la manca de reconeixement dels valors democràtics de l’estat d’Israel (titllar-lo d'”estat feixista” com s’ha fet és insultant), és l’acriticisme per tot el que fan els actuals dirigents palestins de Gaza, uns fanàtics religiosos a sou de l’Iran dels aiatol·làs (un bon exemple de “democràcia”), i podríem seguir.

Si els que avui es manifestaran desitgen de debò una solució al conflicte polític del Proper Orient, que a tots ens queda lluny, la primera cosa que haurien de fer és no prendre partit per una de les dues parts, i s’hi ho fan, com a mínim reconeguin els encerts i els errors dels dos pobles i de les seves estratègies polítiques i diplomàtiques. A la causa progre del mocador de quadres i la pancarta tothom s’apunta de seguida en calent, però cadascú hauria de reflexionar més sobre perquè ho fa. La manipulació informativa de TV3, per cert, no ajudarà gaire a aquesta reflexió.

I que quedi clara una cosa: lamento i condemno, com no podria ser d’altra manera, les morts que s’estan produint els darrers dies, siguin de civils o ¿incivils? De tota manera, a mi no se m’ocorriria mai, com s’ha fet a Gaza, instal·lar paret per paret una comissaria i una llar d’infants.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Anuncis que em posen nerviós (i 9: acabo, però podríem seguir)

1
Publicat el 9 de gener de 2009

Amb el final de les festes i de la seva actual raó de ser, les compres i el consumisme, s’acaba també la campanya publicitària de perfums, joguines, estris electrònics i un llarg etcètera de productes adquiribles.

És bon moment, doncs, per posar fi a la sèrie “Anuncis que em posen nerviós” que ha obtingut un notable èxit “de crítica i públic”, com diuen d’algunes pel·lícules. En efecte, els apunts han rebut diversos comentaris, tots favorables:

* Marc (el blocaire de “Badalona-Trondheim”) diu que tinc més raó que un sant i troba “genial” la sèrie; gràcies, gràcies…

* alguns se solidaritzen amb el meu estat d’ansietat: a Anna Portell li posen negra els d’Illa Diagonal i el de Tefal el troba lleig, mentre que aquest darrer posa nerviosa a Mònica Amorós; l’esmentat Marc es va escalfant tot solet parlant d’anuncis fins a necessitar una til·la

* Albert va més enllà en dir que a ell el què li posa nerviós és que molts anuncis de TV3 siguin en castellà: efectivament, és un tema polèmic sobre el qual podem debatre en una altra ocasió

* finalment, Jaume Ortí (blocaire Borinotus) fa un documentat comentari sobre l’anunci de Fairy i la seva esponsorització encoberta per part de Tuperware; gràcies per la informació

Amb la quantitat de productes que surten al mercat, amb les seves corresponents campanyes publicitàries, multiplicades per les cadenes televisives, tindríem anuncis que posen nerviós fins el segle XXII. La til·la del Marc estaria més que justificada. Deixem-ho aquí, doncs.

[Aquest és l’apunt que fa 500 del bloc “Les aigües turbulentes”. Res d’especial, però fa goig un número rodó, no?]

Publicat dins de Personal | Deixa un comentari

“Easy virtue” (“Una família amb classe”)

0
Publicat el 8 de gener de 2009

L’hereu d’una decadent família anglesa es casa precipitadament amb una nord-americana molt “anys 20”, que és quan passa la pel·lícula: esbojarrada, desinhibida, entusiasta dels cotxes i de la vida moderna… Quan ella coneix la seva nova sogra i la resta de la peculiar família amb qui ha de conviure, comencen a saltar les xispes.

Basada en una comèdia del dramaturg Noel Coward, el film pateix la seva procedència teatral (com passa sempre). Els personatges no paren de xerrar i ho fan a un ritme atabalador, tant com la banda sonora de xarlestons que es deixa sentir fins i tot en escenes reposades. La pel·lícula intenta portar a imatges l’enfrontament entre una família tradicional anglesa i el que l’autor teatral concebia com una “invasió nord-americana”, però tot queda en uns diàlegs rapidíssims que no donen temps a copsar-ne la ironia i a un enfilall de situacions més o menys gracioses (la de la liquidació del gos, per exemple, ho és). Les cares d’alguns actors ens sonaran: sortien a Quatre noces i un funeral.

Consell del crític: a pesar de tot, no es fa pesada. A mi se’m va fer curta i això, en cinema, sempre és un mèrit.

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Si és bo per uns, és bo per tots

3
Publicat el 3 de gener de 2009

Avui ha tocat visita al pessebre gegant que Bancaja, la caixa d’estalvis valenciana, ha instal·lat aquestes festes al Mercat Central de Tarragona. Res a dir sobre la instal·lació, meritòria per molts motius (xifres de rècord Guiness, hores i hores de feina, meticulositat en els detalls…). La visita ha valgut la pena.

Pel que fa al sempre entretingut tema de la (les) llengua (gües), la visita també dóna de sí. Els rètols exteriors d’entrada, per exemple, són només en castellà. Vaja. L’explicació que es dóna a dins és bilingüe: l’hostessa fa una introducció llegida en català, mentre que el video posterior és en castellà. Ja amb el pessebre al davant, es sent un àudio relatant les escenes bíbliques del neixement de Jesús, pronunciat en un bell valencià però rematat amb un cridaner Bancaja, si no es bueno para ti, no es bueno para nosotros que fa mal a les orelles.

Per últim, el fulletó que donen (també bilingüe) fa servir reiteradament el mot betlem per referir-se al conjunt de figures exposades. Dubtant si és un terme correcte o només una traducció literal de belén, he corregut a consultar tres diccionaris en línia. L’oficial del IEC no el recull, el de l’Enciclopèdia diu que és un dialectalisme i em remet a pessebre, i l’Alcover-Moll m’informa, per sorpresa meva, que és un terme ben viu de Tarragona en avall. Res a dir, doncs. Si és bo per uns, és bo per tots.

[El Betlem Bancaja es pot visitar fins el 6 de gener]

Publicat dins de Llengües | Deixa un comentari

Anuncis que em posen nerviós (8: el d’Activia)

0
Publicat el 2 de gener de 2009

L’escena.
Una dona té problemes de trànsit intestinal (no pot cagar, vaja). Les causes? L’estrès de les festes i menjar massa als àpats nadalencs. Se la veu a la cuina mentre treu del forn una bèstia i fa un posat dramàtic.

El missatge.
Si et prens cada dia un iugurt dels que anuncien (amb algun ingredient en llatí, que el fa més científic i per tant més eficaç), no tindràs cap problema per anar a Cal Felip.

Per què em posa nerviós?
Perquè ens volen imposar un estil de vida cada vegada més artificiós. Aquests pseudo-iugurts no calen si seguim una dieta variada i equilibrada, amb aliments de tota la vida (fruita, verdura, llegum…). Ah! Tampoc cal afartar-se com a lladres per Nadal, per raons nutricionals, econòmiques i ètiques.

Publicat dins de Personal | Deixa un comentari

Crònica del primer de gener

1
Publicat el 1 de gener de 2009

Crònica d’un primer de gener. Rebo de dues persones diferents un mateix “graciós” SMS desitjant-me un bon any nou: és penós (el missatge, no l’any). Més penós encara és el programa de cap d’any de TV3, entre el numeret dels estudiants anti-Bolonya i l’Enric Majó fent de no-sé-què. La mare m’obsequia amb un regal ja tradicional: el Calendari dels Pagesos 2009, amb el qual m’assabento del santoral, els mercats setmanals i els eclipsis de sol i de lluna: mai se sap. Em llevo a una hora decent sense ressaca (la ridícula quantitat de xampany que anit vaig prendre no ho fa possible). M’apalanco al sofà a gaudir del Concert d’Any Nou des de Viena: l’Europa neta, culta, desvetllada i feliç es desitja un feliç Neuesjahr (quina enveja!). Tarda feta passar a Altafulla: platja freda i deserta, i partida de billar al desangelat Centre d’Oci de Les Bruixes (on no havia estat mai). I així s’acaba el primer apunt de l’any. Bona nit.

Publicat dins de Personal | Deixa un comentari