Les aigües turbulentes

L’hereu d’una decadent família anglesa es casa precipitadament amb una nord-americana molt “anys 20”, que és quan passa la pel·lícula: esbojarrada, desinhibida, entusiasta dels cotxes i de la vida moderna… Quan ella coneix la seva nova sogra i la resta de la peculiar família amb qui ha de conviure, comencen a saltar les xispes.

Basada en una comèdia del dramaturg Noel Coward, el film pateix la seva procedència teatral (com passa sempre). Els personatges no paren de xerrar i ho fan a un ritme atabalador, tant com la banda sonora de xarlestons que es deixa sentir fins i tot en escenes reposades. La pel·lícula intenta portar a imatges l’enfrontament entre una família tradicional anglesa i el que l’autor teatral concebia com una “invasió nord-americana”, però tot queda en uns diàlegs rapidíssims que no donen temps a copsar-ne la ironia i a un enfilall de situacions més o menys gracioses (la de la liquidació del gos, per exemple, ho és). Les cares d’alguns actors ens sonaran: sortien a Quatre noces i un funeral.

Consell del crític: a pesar de tot, no es fa pesada. A mi se’m va fer curta i això, en cinema, sempre és un mèrit.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!