Josep Pastells

Inventari de sensacions

Un repte, potser un destí (82)

La mitja marató de Getafe em va permetre comprovar que vaig pel bon camí, però també que encara em falta molt per assolir l’objectiu. Una hora i trenta-nou minuts per fer els 21.097 metres equival a un ritme aproximat de 4’42’’ per quilòmetre, que extrapolat a la marató seria més que suficient per baixar de les quatre hores. Ara bé, cal tenir en compte que a Madrid hi ha moltes pujades, que la distància serà el doble i que, lògicament, les forces aniran minvant. Ja ahir, quan anava pel quilòmetre divuit o dinou, se’m va començar a fer molt dur, però en cap moment vaig pujar dels cinc minuts per quilòmetre, un ritme que seria perfecte per afrontar la marató amb una mica de marge. El que començo a tenir clar és que amb vista als 42 quilòmetres i 195 metres serà millor dosificar-se des del principi, anar a un ritme més lent que el d’ahir (5’10’ o fins i tot 5’20’’ seria perfecte) i, si queden forces, incrementar-lo a mesura que avanci la cursa, encara que ja començo a intuir que mantenir-lo seria tot un èxit.

 

D’entrada, he decidit reprogramar els entrenaments. En lloc de sis sessions setmanals en faré quatre, però més intenses. Falten tres mesos i encara em queda temps per millorar una miqueta. M’aniria molt bé perdre un parell de quilos, però crec que em serà molt difícil baixar dels 87. Tothom em diu que estic molt prim, però deu ser perquè no m’han comparat amb els kenyans que ahir van quedar primer i segon de la mitja marató (en una hora, dos minuts i cinquanta segons, a 2’58” el quilòmetre!), que no devien passar dels 50 quilos. Ah, per cert, continuo en la línia de quedar per la meitat del pilot, de manera que la posició final (1.440!) no és tan escandalosament desastrosa com podria semblar a primera vista.

Jo també t’estimo (37)

 

No va caldre. Perquè un dia, quan passava per Dalt Murada com una ànima en pena, vaig descobrir que potser no estava tan boja. Era ell, n’estava segura. Alt i morè, amb els cabells arrissats i la mateixa camisa lila de mesos enrere. Semblava distret, capficat, trist. Anava tot sol amb un diari a la mà i en veure que m’hi acostava amb un excés d’entusiasme i quasi l’envestia va fer cara d’espantat. Devia pensar que volia diners, perquè va apartar-se molt ràpid fent que no amb el cap. Si hagués continuat caminant a aquell ritme m’hauria estat impossible seguir-lo, però es va aturar en sec quan li vaig dir:

–Et vaig veure amb l’Agnès.

–Perdò?

–Ja m’has sentit. Us vaig veure junts. Portaves la mateixa camisa. Eres tu.

–I tu de què la coneixes? –va preguntar-me mentre s’acostava. Tenia els ulls humits i em mirava amb curiositat.


  1. Els kenyans no tenen res a veure amb nosaltres, Josep. Són més ràpids i lleugers, molt més aptes per al fons. Ara, els que et diuen que estàs prim amb 87 quilos, potser que s’ho facin mirar.

  2. Enhorabona pel resultat de la mitja marató. El temps està molt be, i com tu dius, tenies tanta gent davant com darrera, però encara que no fos així, també estaria be. Nosaltres no som professionals d’això ni tenim la constitució física adequada per ser-ho, per tant, el fet d’acabar, ja està molt be. En el que respecta a l’entrenament, penso que si fas menys sessions, hauràs d’augmentar la distància, i que al final facis els mateixos quilòmetres. Hauries d’entrenar amb el ritme que penses fer a la marató, i algun dia, fer tirades de 25 o 30 km. Almenys, això es el que faria jo, però a vegades no es fa el que es vol, sinó el que es pot. Endavant i Sort!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.