Josep Pastells

Inventari de sensacions

Un repte, potser un destí (70)

Ahir, mentre sopàvem, no sé exactament com, va sortir el tema de la mitja marató que vull córrer a final de mes. La Rebeca (tretze anys, filla de la Inés) em va dir si pensava guanyarla i li vaig respondre, rient, que ja estaria content si trigava mitja hora més que el guanyador, que fins i tot aquella fita em quedava una mica lluny perquè els bons acostumen a fer els 21.097 metres en una hora i tres minuts i jo em conformava amb fer-los en una hora i tres quarts, potser una mica menys.

 

-Llavors ets dolent –va concloure ella, entre rialles.

 

Li vaig donar la raó, és clar, però potser hauria d’haver-li matisat la resposta i provaré de fer-ho en una altra ocasió. Què significa, ser dolent en el món del running? Té algun sentit, aquest concepte en aquest context? La gran majoria dels que correm ho fem sense majors pretensions, pel simple plaer de córrer, i si bé és veritat que ens agrada millorar les nostres marques personals, també ho és que només competim amb nosaltres mateixos. Insisteixo: si participo a curses és perquè m’agrada l’ambient i m’engresca córrer entre moltes altres persones, però només ho faig per gaudir de tot plegat, no per competir amb la resta. És ben cert que, encara que ho pretengués, no estaria en condicions de competir amb gent més jove i molt més ben preparada, però és que ni m’ho plantejo. M’agrada córrer i, de vegades, m’agrada patir mentre corro, però res més. I d’altra banda, si efectivament tingués sentit dividir els corredors entre bons i dolents, també podria dir que no sóc tan dolent, perquè a la majoria de les curses en què prenc part acabo per la meitat de la classificació, de vegades més amunt, fita que no deixa de tenir mèrit quan portes un grapat d’anys sense córrer i et queda poc per fer els quaranta-dos. Ja està.

Jo també t’estimo (25)

Al final, no sé com, vaig tornar a casa. Els pensaments suïcides van acompanyar-me uns quants dies més. Havia arribat al límit de la desesperació. No em quedaven llàgrimes de tant plorar i havia esgotat tots els indicis d’esperança, però a pesar de tot no vaig fer cap intent per treure’m la vida.

Un repte, potser un destí (69)

Publicat el 9 de gener de 2008 per giusepe

Xifra emblemàtica com poques, la que acompanya aquest post. Però resistiré la temptació de fer un relat pornogràfic i em limitaré a comentar que aviat deixarem les golfes. Parlo de la feina, és clar. Un nou trasllat derivat d’una nova reestructuració. Un canvi per afavorir l’eficàcia i l’eficiència, una mesura necessària perquè l’engranatge continuï rutllant… Tant se val. La vida ja les té, aquestes coses. Canvis grans o petits, freqüents o espaiats. Però sempre hi ha canvis. A la família, a l’entorn, al pensament, al propi cos. Vist així, baixar de les golfes no em sembla tan traumàtic, però em farà una mica de pena deixar de veure la llarga cua del paó que aixeca i desplega un magnífic ventall de coloraines cada cop que s’adona que algú l’observa des de l’escala de l’edifici veí. Comparat amb ell, la femella és més fosca i petita, però també la trobaré a faltar.

 

Avui venia el lampista i, com que m’he llevat tard, només he pogut córrer quatre quilòmetres. D’aquí a una estona aniré al gimnàs i, després d’aixecar quatre pesos, faré quatre quilòmetres més. Carrera contínua, suau, sense excessos.

Jo també t’estimo (24)

 

Aquella nit vaig emborratxar-me en un pub anglès de la Llotja de Mar. Estava tan farta d’estar borratxa que vaig sortir corrent al carrer. Vaig caminar per Consolat fins al Passeig de la Sagrera. Al cap d’uns minuts, potser unes hores, de mirar el mar vaig asseure’m en un banc per plorar. La visió de l’aigua, fosca com el petroli, em temptava amb insistencia. Seria fàcil deixar de patir, acabar amb aquell malson amb un simple salt que em duria al no-res.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Un repte, potser un destí (68)

Publicat el 8 de gener de 2008 per giusepe

Un dels regals de reis (de la Inés) va ser una motxilla molt lleugera que pot dur fins a un litre de líquid i mantenir-lo fred. Una mena de termo que m’anirà molt bé quan surti a córrer a l’estiu. Però avui, amb tantes festes pel mig, estic una mica mandrós i, en conseqüència, no he sortit a fer les sèries que em tocaven (sis de vuit-cents metres). Com a càstig les faré al vespre. Això sí, he anat al gimnàs per aixecar uns quants pesos; petitons i amb moltes repeticions. Després volia fer sauna, però quan ja hi havia entrat m’he adonat que estava apagada.

 

Avui que tinc més temps que de costum explicaré una escena surrealista, de la cavalcada de reis. Érem vuit persones, quatre adults i quatre nens. Ja feia estona que esperàvem que passés la comitiva en un carrer atapeït de gent. De sobte, quan encara no ha començat l’espectacle, sentim unes veus que vénen del darrere i diuen una cosa així com “els nens no interrompen, els nens no interrompen”. Sospito que l’ús del verb és absolutament inapropiat i em giro per comprovar què succeeix. Uns centímetres més avall de l’horitzontal del meu pit hi ha vuit o nou nens, situats darrere nostre. Primer m’imagino que les tres dones discuteixen entre elles, però de seguida m’adono que estan increpant a una parella amb una nena que esperen la cavalcada just al costat del cunyat de la Inés, que es manté immòbil, imperturbable, sota una caputxa que li confereix un cert aspecte de botxí. Les dones, irades, continuen repetint el mateix, però afegeixen noves frases al seu repertori. Com ara:

 

         No teniu cap dret a ser aquí!

         El carrer no és vostre!

         Pocavergonyes!

         Quin mal us han fet els nens?

 

Ja us en feu una idea, no? La parella, que feia estona que s’estava esperant, es defensa tímidament. “Tenim el mateix dret que vosaltres”; “Nosaltres també duem nens”. Res a fer. Les tres dones cada cop mostren una major agressivitat. Nosaltres ens ho mirem entre encuriosits, sorpresos i, seré franc, divertits. També donem gràcies perquè no s’hagin ficat amb nosaltres, sobretot quan una de les dones s’adreça al pobre pare de família per dir-li:

 

         No et parteixo la cara perquè ets un mariquita.

 

Ell, ofès, s’hi encara per preguntar-li:

 

         Es vol barallar amb mi, senyora?

 

Gairebé no pot acabar de dir la frase, perquè rep un fort cop de bossa a la cara. Després tot va molt ràpid i, quan l’home que ha rebut l’impacte encara no ha tingut temps de reaccionar, apareix un altre home des de no se sap on i agafa la dona de la bossa.

 

         Deixa-ho estar, no val la pena.

         És un fill de puta! No hi ha dret, no hi ha dret! –crida ella.

 

Mig minut després ja han marxat tots. Cridant com posseïts, però se’n van. Quan ja han desaparegut comentem la jugada amb la parella. Ell diu: “El que em sap més greu és que no ho hagin demanat bé, que ni ho hagin demanat. No ho entenc, no ho entenc”, es lamenta mentre es posa la mà a la cara, encara adolorida pel cop. Li donem la raó, perquè estem convençuts que la té, però les mirades reprovadores de moltes de les persones que ens envolten ens fan deduir que han interpretat l’escena d’una manera molt diferent. Com sempre, tot depèn de l’angle de visió o, en aquest cas, més encara del moment en què has començat a mirar. I veient la indignació de les tres dones, la contundència exhibida per la propietària de la bossa-puny, era fàcil imaginar-se que aquell malparit els hi havia pres el lloc o havia fet alguna cosa molt pitjor. Però no, ell només estava dret a la vorera amb la dona i la filla, a l’espera que s’iniciés la cavalcada i els llancessin caramels.

  

Jo també t’estimo (23)

 

Mentre esperava els resultats de la investigació no deixava de pensar en un pilot d’opcions que s’acostaven, es bifurcaven o s’ignoraven, però al cap d’un parell de setmanes, en una trobada quasi clandestina en un bar del carrer Almudaina, el detectiu va confirmar-me la pitjor de les hipòtesis: l’Agnès no vivia al Japó. L’adreça de la postal ni tan sols existia i no hi havia cap constancia oficial ni extraoficial que residís en aquell país. El més probable era que algú hagués enviat la postal de part seva, va concloure el detectiu. No cal que juri que no entenia res. La lletra de la postal, inconfusible, era de l’Agnès, però tot semblava indicar que no era ella qui l’havia llançat a la bústia.

   

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Un repte, potser un destí (67)

Publicat el 4 de gener de 2008 per giusepe

Per fi trobo un moment de tranquil.litat per parlar del llibre que vaig llegir els últims dies del 2007, ‘Un equilibri perfecte’, de l’escriptor indi Rohinton Mistry. Era un regal de la meva germana i tot i que la seva extensió, més de set-centes pàgines, em va fer dubtar una miqueta, al final m’hi vaig capbussar amb l’alegria de descobrir una novel.la molt ben escrita i estructurada en què els quatre personatges principals no deixen de moure’s entre l’esperança i la desesperació. La Dina, l’Om, l’Ishvar i en Maneck són capaços de sobreviure en condicions molt difícils i en un marc històric i social especialment convuls. L’acció transcorre entre 1975 i 1984 en una ciutat índia que s’assembla molt a Bombai. Els personatges es veuen condicionats en tot moment per l’estat d’excepció convocat per la primera ministra, Indira Gandhi, per impedir la seva destitució després de ser acusada de frau electoral. Es descriu, ja ho veieu, una aberració del procés democràtic, però també s’aprofundeix en la història de quatre persones que en principi no tindrien res en comú i acaben compartint pis i formant una mena de família. Es tracta d’una vídua de classe mitjana que munta un taller de costura, dos aprenents de sastre de la casta dels intocables i un estudiant que acudeix a la gran ciutat des d’un poblet de les muntanyes. El xoc de cultures és inevitable, com també una sèrie de conflictes personals que es produeixen enmig d’una realitat tan inestable com interessant, on les lluites polítiques es barregen amb campanyes d’esterilització obligatòria, una corrupció generalitzada i, per sobre de tot, la recerca d’un equilibri que sembla que mai no arribarà.

Jo també t’estimo (22)

 

El seu silenci em desmoralitzava cada cop més, com també la certesa que la meva existencia s’havia degradat de tal manera que el més probable era que les coses continuessin empitjorant. Els pocs diners que em quedaven al banc em van servir per contractar un detectiu que esbrinés què feia l’Agnès al Japó, si vivia amb algú i un munt de coses més. Si les respostes eren mínimament positives estava disposada a vendre’m el pis per marxar a Fukuoka i convèncer-la que viure separades no tenia cap sentit.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Un repte, potser un destí (66)

Publicat el 3 de gener de 2008 per giusepe

Continuo escrivint massa ràpid, però demà intentaré dedicar-hi una estona més llarga per parlar de la novel.la de Rohinton Mistry que em vaig llegir aquestes festes. Ara només vull explicar que, després de tenir l’oportunitat d’entrenar en un estadi d’atletisme, vaig adonar-me que els meus temps a les sèries milloraven espectacularment. Res de l’altre món, ja us ho podeu imaginar, però suficient per sentir-me satisfet. A part de llegir i estar amb els meus pares i amb el meu fill, en Pol, aquests dies també he tingut l’oportunitat d’entrenar al bosc i a la platja, a més de pujar de la Creueta als Àngels i tornar a baixar (més de mitja marató, en un temps raonable) i córrer les sant silvestres de Riudellots (sis quilòmetres en 24’54’’) i Girona (5.400 metres en 22’18”). L’objectiu, com sempre, és anar agafant fons, però també agrada comprovar que ets una miqueta més veloç.

Jo també t’estimo (21)

 

Intentava no desesperar-me, però quan ja havien passat quinze dies atroços i continuava sense rebre cap resposta vaig escriure-li una segona missiva, i després una tercera, i una quarta. Li deia sempre el mateix, cada cop amb més desolació. Intentava fer-li entendre que sense ella la meva vida no tenia sentit i fins i tot m’esforçava a fer-la riure amb un to quasi humorístic que no tenia res a veure amb el malson que m’estava destrossant la vida. Mentre li escrivia les cartes sentia tendresa, plorava de compassió. I suposo que tenia esperances que l’Agnès sentís alguna cosa semblant en llegir-les, si és que arribava a fer-ho.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Un repte, potser un destí (65)

Publicat el 2 de gener de 2008 per giusepe

De nou a la feina, amb la motivació pel subsòl però amb ganes d’adaptar-me a les circumstàncies. Avui no tinc ni temps per parlar de la meva darrera lectura de 2008 (per cert, bon any!), però ja ho faré un dia d’aquests. El que sí que voldria narrar, apressadament, és el que em va succeir ahir quan, en arribar a casa després de conduir 750 quilòmetres, vaig aturar un moment el cotxe per fer un parell de trucades pel mòbil. Era al carrer, a l’altra banda de l’entrada a l’aparcament i, mentre feia la primera trucada, vaig veure que em feia gestos una noia que xerrava a l’altra vorera amb un paio pujat sobre una bici. Em vaig imaginar que el meu cotxe devia obstaculitzar la sortida d’algun altre vehicle o alguna cosa per l’estil, però li vaig fer un gest perquè s’esperés, ja que tenia pressa per fer la segona trucada i, a més, aquesta havia de ser molt breu. Quan per fi vaig penjar, uns dos minuts després d’haver-me aturat, vaig abaixar la finestreta per dir-li:

 

-Perdona, què volies?

 

– No res, que em sembla una autèntica pena que tinguis el motor encès i estiguis contaminant quan podries tenir-lo perfectament apagat –em va etzibar.

 

– Ah, perdona, és que ja entrava al pàrquing –vaig dir-li amb tota l’educació de què vaig ser capaç malgrat que em venien al cap un munt de respostes força més grolleres.

 

Després, en comentar-li a la Inés, vam riure una bona estona, però també és cert que, si bé la meva resposta va ser prou elegant, també vaig pensar que hauria estat més divertit no contenir-me i preguntar-li si mostrava aquell mateix zel amb tothom i a totes hores. Perquè, si fos així, potser l’hauria elogiat per ser capaç de sobreviure en un entorn tan hostil.

Jo també t’estimo (20)

 “Jo també t’estimo”, “Jo també t’estimo”, em repetia mentre observava la lletra petita i arrodonida de l’Agnès, aquell missatge breu i rotund que em feia lliscar les llàgrimes galtes avall. Si m’hagués quedat una mica d’orgull potser l’hauria engegat a la merda, però després de pensar i descartar milers de possibilitats vaig enviar-li una carta en aquella adreça de Fukuoka. Era una mena de relat on venia a dir-li que em perdonés, que no sabia què havia fet malament però l’estimava i volia que tornés amb mi.

Publicat dins de General | Deixa un comentari