Josep Pastells

Inventari de sensacions

Un repte, potser un destí (83)

Em fan mal el genoll i el colze, però no és artritis, ni tampoc una conseqüència de la mitja marató de diumenge. Simplement he caigut. Una altra vegada, sí. Aquest matí, quan ja em faltava poc per completar la sessió d’una hora de carrera contínua, he demostrat de nou que la meva malaptesa no té límits. Sense saber com ni per què, m’he trobat estirat al terra. Per sort, sense testimonis, o això crec. A pesar que he tingut en compte el consell que els meus pares em repetien sovint quan era un nen i he posat els palmells de les dues mans, l’impacte ha estat prou prou contundent. El genoll i el colze dret, com deia, són els principals perjudicats. El primer presenta ara un forat de la mida d’una pilota de tennis, tenyit d’un taronja fosc, quasi negre, per efecte de l’iode. Al segon no s’hi pot trobar cap indici de la patacada, però moviments tan senzills com canviar de marxa el cotxe o ensabonar-me les mans s’han convertit en accions doloroses i, tanmateix, inevitables.

Jo també t’estimo (38)

 

Vaig intentar resumir-li la història. Parlava massa ràpid, però crec que no em vaig deixar res important. Només volia que em digués on era l’Agnès. Quan vaig arribar a l’episodi de la postal va començar a plorar. Primer dissimuladament, després amb mocs i tot. Continuàvem sense moure’ns d’aquell pam de carrer. Va faltar poc perquè ens abracéssim, però quan ja semblava impossible que deixés de sanglotar va dir-me:

–Així que la postal era per a tu. Ho sento, ho sento molt…

No entenia res. Em va demanar que el seguís.

–Visc prop d’aquí. Al carrer Sant Roc.

 
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.