Josep Pastells

Inventari de sensacions

Un repte, potser un destí (74)

S’acosta la recta final de la mitja marató. Sense comptar el dia d’avui, en queden deu per a la cursa de Getafe. D’aquí a la cita, que serà un test força valuós per començar a treure conclusions amb vista a la marató, no faré cap rodatge de més de dotze quilòmetres, amb l’objectiu de reservar forces i fer un bon temps. Per a mi, això equivaldria a baixar d’una hora i quaranta-cinc minuts, si pot ser d’1’42”, encara millor.

 

A pesar de la notable pèrdua de musculatura que he experimentat els darrers mesos, encara mantinc un mínim de força. Avui, abans d’anar a córrer, tocava entrenar el pit i, per començar, press de banca. En arribar a la sala de pesos he vist que ja hi havia discos col.locats a la barra, fins a sumar setanta quilos. Assequible, he pensat. Res a veure, certament, amb el que aixecava mesos enrere. Sense dubtar-ho, he començat a fer repeticions, fins a completar-ne dotze en quatre sèries. Després, una mica de press inclinat, amb cinquanta quilos, flexions al terra i quatre sèries de pull-over amb vint quilos. Quan ja baixava les escales per anar al vestidor a canviar-me les ulleres (algun dia explicaré per què em canvio les ulleres abans de córrer) m’ha aturat en Ralph, que en proporció està fortet però no deu pesar ni setanta quilos.

 

– Avui has fet una cosa que no m’ha agradat –em diu.

– Què? –pregunto.

– Només d’arribar has escalfat amb el mateix pes que jo havia deixat al banc; és a dir, m’has deixat en ridícul davant tothom.

– Perdona, no en tenia ni idea. No tornarà a passar –asseguro entre rialles -. De tota manera, tampoc no he pujat d’aquest pes –afegeixo, sense cap necessitat.

– Ja, però segur que si n’hi trobes més també l’aixeques –em recrimina amb un to que em fa dubtar si continua parlant en broma, si en algun moment havia parlat en broma.

– No pateixis, Ralph –dic a la fi -. La propera vegada que aixequi algun pes i siguis al gimnàs et preguntaré si faig bé o caldria que escalfés amb menys quilos. T’ho preguntaré sempre –afegeixo.

 M’agradaria veure-li la cara per esbrinar què pensa, però ja s’ha girat per encaminar-se cap a la màquina de dorsals. Quan torno de córrer ja no hi és, però decideixo que el pròxim dia faré el que li he promès. No se sap mai.

Jo també t’estimo (29)

 

Necessitava que algú m’ajudés, però ja feia massa temps que havia abandonat el diari i no em veia amb cor de parlar amb cap antic company. Tampoc em quedaven amics, i dels parents no en volia saber res, potser perquè ells no volien saber res de mi. Em quedava el detectiu, és clar. Vaig haver de vendre el pis i, després de ficar un grapat de bitllets de cent euros en un maletí, el vaig citar en el mateix bar del carrer Almudaina. Tot i que en cap moment va deixar d’escoltar-me amb una ganyota d’escepticisme, em va assegurar que faria tot el possible per localitzar l’Agnès.

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.