Josep Pastells

De vegades, sense esperar-ho, reps regals que t’alegren un matí que feia tota la fila de convertir-se en una absoluta pèrdua de temps per culpa del polític de torn. M’ha passat avui. Gràcies a una companya de feina, m’he trobat entre les mans amb un llibre de Donald Spoto sobre Hitchcock que m’ha permès gaudir d’una bona lectura les dues hores llargues que ens hem passat a la luxosa sala d’espera d’un luxós despatx. Tenia quasi cinc-centes pàgines, però la lectura en diagonal fa meravelles i m’he assabentat d’un munt de coses sobre Hitch. En destacaria, per sobre de tot, la seva forma d’associar el món de la llum, l’ordre i la vitalitat amb el món de la foscor, el caos, la bogeria i la mort. Dos mons que, pel que sembla, no només no considerava excloents, sinó que deixaven entreveure les pors, siluetes i dimonis de la seva pròpia ànima.

Aquest migdia encara m’ha quedat temps per anar al gimnàs: bíceps i tríceps, sèries llargues amb poc pes. I després sauna, una magnífica ocasió per suar i gaudir com un porc mentre sents que la ment i el cos es relaxen amb harmonia.

Jo també t’estimo (40)

Va confessar-me que era el germà de l’Agnès, i que havia estat ell qui, aprofitant un viatge al Japó, m’havia enviat la postal. La seva germana li havia donat una adreça i un text perquè me l’enviés. Tenien una lletra molt semblant, però tot i això va esforçar-se a imitar-la perquè jo no notés la diferència.

–Però per què? Per què? On és ara? –vaig cridar.

La resposta, quasi un xiuxiueig, no era cap de les que havia contemplat en les meves hipòtesis, però podria dir-se que es tractava d’una bifurcació maligna, de les pitjors. L’Agnès patia una malaltia terminal. L’últim dia que la vaig veure sí que havia anat al metge, però no era per un mal d’esquena. En confirmar els seus pitjors temors va decidir que jo no havia de saber-ne res. No volia que patís.