Josep Pastells

Inventari de sensacions

Un repte, potser un destí (78)

El fotògraf ocasional rep l’encàrrec de captar la imatge d’un grup de cooperativistes indignats amb l’ajuntament. Aquest matí es reuneixen amb el regidor d’Urbanisme per veure si poden recuperar els pisos que tot sembla indicar que han perdut per culpa d’una estafa massiva. Sap que estan molt emprenyats i, per pura lògica, li pregunta al seu cap si prefereix que faci les fotos des de lluny, amb certa discreció.

 

– No, no. T’hi acostes i t’identifiques com a periodista. I també vull que els demanis algun telèfon, per si podem trucar-los després de la reunió.

– Vols dir que…

– Limitat’t a fer el que t’he dit –li etziba el cap.

 

Quan arriba a la plaça de l’ajuntament, el fotògraf ocasional veu un grupet de quatre o cinc persones que, molt possiblement, són cooperativistes. No es decideix a acostar-s’hi fins al cap d’uns minuts, quan els grupets ja han crescut fins a reunir més de trenta persones. El fotògraf ocasional, tímid per naturalesa, s’hi acosta amb prevenció. L’enorme càmera que du a les mans anuncia les seves intencions. Nota que el miren amb desconfiança, però després de respirar a fons unes quants vegades decideix atansar-se a un dels grupets.

 

– Bon dia, vinc a fer fotos pel diari –anuncia amb to neutre.

 

Li diuen que no volen que els facin fotos. S’acosta a un altre grupet i es repeteix l’escena. I a un altre. I a un altre. Res a fer. De sobte, recorda les paraules del cap (els telèfons!) i repeteix l’operació. No, no i no. “Si ens interessa ja ens posarem en contacte amb vosaltres”, li diuen. Amb el cap cot, el fotògraf ocasional es dirigeix cap el seu cotxe per tornar al diari. Quan ja ha deixat enrere la cantonada, la sensació de fracàs dóna pas a un pensament rebel: "per què no els puc fer fotos, si he vingut aquí a fer fotos?" Animat per la seva inesperada decisió, el fotògraf ocasional treu el cap per la cantonada. El grup de cooperativistes ha crescut de tal manera que deuen ser més de cent. Agafa la càmera, enfoca i pitja el botonet. Masa lluny. “Amb una càmera més bona, encara, però amb aquesta que duc difícilment puc fer una bona foto”, pensa, cada cop més ficat en el paper d’un fotògraf clandestí, d’un paparazzi, d’algú capaç de fer una petita malifeta. Una furgoneta de premsa que s’acaba d’aturar davant del quiosc de la plaça de l’ajuntament l’ajuda a decidir-se. Amb tot el sigil de què és capaç, s’aproxima a la furgoneta i treu una mica el cap per fer una foto. I dues o tres més. Crescut per la situació, treu tot el cos per captar una foto encara millor. Perfecte, es diu a ell mateix. Fins que sent una veu de tro que el treu d’aquell èxtasi fotogràfic.

 

– Fill de puta! –crida un dels cooperativistes.

 

Amb el temps just per veure un grup de gent que corre cap a ell, el fotògraf ocasional decideix esprintar. En girar la cantonada se sent com un lladre perseguit per un exèrcit de ciutadans honrats, com un delinqüent sorprès in fraganti. Ignorava que pogués córrer a tanta velocitat, i també que fos capaç d’empentar altres vianants, creuar el carrer sense fixar-se en el trànsit, pujar al seu cotxe, arrencar amb brusquedat i arribar al diari en un temps rècord. Amb el cor a mil per hora, el fotògraf ocasional es dirigeix al despatx del cap per explicar-li la seva proesa entre esbufecs. “Bon treball, nano”, li diu el cap. Fins que observen les fotos robades als cooperativistes i s’adonen que totes, absolutament totes, estan desenfocades.

El fotògraf ocasional, transformat de nou en redactor anònim, emprèn el camí del lavabo amb l’inequívoca intenció de plorar.

   

Jo també t’estimo (33)

 

Vaig passar uns quants dies convençuda que els petits símptomes de bogeria s’havien amplificat de tal forma que tot eren projeccions dels meus desitjos, que mai no havia arribat a veure-la. Però la postal amb la seva lletra era de debò. “Jo també t’estimo”, “Jo també t’estimo”, continuava repetint-me en la meva habitació de clausura. Després de pagar un mes per avançat, m’hi vaig tancar amb la intenció de no sortir-ne en molt de temps, potser mai.

  

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.