Josep Pastells

Inventari de sensacions

Un repte, potser un destí (81)

Com que aquest cap de setmana toca reposar, almenys fins diumenge al matí, intentaré anar al teatre per veure alguna de les dues comèdies dirigides per Josep Maria Mestres que s’han estrenat aquesta setmana a Madrid. Per una banda, Silencio, vivimos, una obra inspirada en guions televisius d’Adolfo Marsillach que tracta temes com la infidelitat i el divorci, i per l’altra, Baraka!, una peça d’humor negríssim de l’holandesa Maria Goos. M’interessa més aquesta última, però veurem si hi ha entrades.

 

M’ha arribar una nota de premsa de l’organització de la marató de Getafe. Expliquen que és un circuit “ràpid i suau, ideal per fer bones marques”. Afirmen també que els primers corredors arribaran a dos quarts de dotze (la prova comença una hora abans i, per tant, equivaldria a anar més ràpid que l’etíop Haile Gebrselassie, rècord del món de marató), però el que més m’inquieta és que diguin que els últims atletes creuaran la línia d’arribada a dos quarts d’una, dues hores després de la sortida. No és que no em vegi capaç de fer la mitja marató en dues hores; de fet, el meu objectiu és baixar d’1’45’’. El que no m’esperava és que el nivell fos tan alt, és a dir, que em deixessin tan poc marge, que em condemnessin sense remissió a formar part del pilot dels perdedors.

Jo també t’estimo (36)

 

Al final vaig decidir-me. Sortir al carrer era una forma com qualsevol altra de continuar podrint-me. Amb un vestit blanc cada cop més brut, els cabells rapats i l’única missió de sotjar tots els rostres que es creuaven amb mi. Per si de cas. Ja no par­la­va absolutament amb ningú, excepte si se m’acostava la policia o algun treballador social. Sempre els deia el mateix: que tenia casa i diners, que només sortia a passejar. I si insistien acabava mostrant-los el carnet de periodista, tot i que suposo que era pràcticament impossible reconèixer-me en aquella fotografia. Havia canviat tant que feia por, suposo. Però m’era igual. Continuaria caminant pels carrers de Palma fins que ja no em quedessin forces. I després, abans de traspassar, cridaria el seu nom totes les vegades que em fos possible.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.