Un repte, potser un destí (84)
Neurocultura, dones angleses, set penjats, pudor i dignitat, una antologia de poetes perses, religions assassines… L’oferta literària és tan extensa com inabastable, però gairebé sempre que entro en una llibreria acabo comprant algun volum que molt possiblement trigaré força a llegir, si és que me l’acabo llegint. La muntanya de llibres cada cop es fa més grossa, però sempre em queda el consol que algun dia, amb sort, tindré molt més temps per llegir. Mentrestant, intento aprofitar bé els pocs minuts lliures que em deixen la feina, la família, l’esport i l’escriptura, encara que aquesta última activitat és més cerebral que real, ho confesso.
Aquest matí he sortit a córrer a dos quarts de vuit, com ahir. Al principi em fa moltíssima mandra, em sento com si encara estigués al llit i somiés que corro, però poc a poc vaig prenent consciència de les meves gambades i podria afirmar-se que al cap de mitja hora ja em sento bé, quasi pletòric.
Jo també t’estimo (39)
Mentre hi anàvem va preguntar-me si necessitava diners o atenció mèdica. Li vaig dir que només volia saber on era l’Agnès. Vam entrar al pis, petit i ple de llibres i caixes pertot arreu. Em va preguntar si volia dutxar-me i li vaig dir que no. El cor havia començat a bategar-me a mil per hora en descobrir sobre una tauleta una foto de l’Agnès, somrient i abraçada amb el mateix noi que m’havia dut allà i m’observava amb les faccions desencaixades. Era una imatge de feia temps, però la vaig reconèixer immediatament.
–Parla, sisplau, parla –vaig demanar-li, quasi exigir-li, mentre em feia gestos perquè m’assegués al sofà.