Josep Pastells

Inventari de sensacions

Un repte, potser un destí (73)

Tinc un amic poeta que ja supera el mig segle de vida i parla de l’ocàs de la nostra civilització, d’una època en què els que aspiren (aspirem?) a escriure són (som?) com illes que han de fer-se a la idea que obtenir algun reconeixement és molt difícil i que si l’obtens no significa pràcticament res en una època on imperen la rapidesa, la falta de concentració i els best sellers que gairebé ni cal digerir. El meu amic poeta defensa, per descomptat, l’escriptura en solitari, però també l’allunyament de cenacles i capelletes, la necessitat de forjar (o com a mínim intentar-ho) una obra cada cop més sòlida a partir de la coherència i el treball. Algun dia parlaré més extensament del meu amic, però ara només vull recordar el que em va passar ahir al vespre, quan vaig anar a casa seva per dur-li la meva última novel.la. Feia més d’un any que no hi anava i recordava que tenia un gosset, però quan em va obrir la porta vaig comprovar que ara en té dos.

 

-Passa, passa –va dir-me en veure que vacil.lava davant els lladrucs amenaçadors.

– Segur? No fan res? –vaig preguntar.

– Aquest és inofensiu –va assegurar-me -. I aquest altre… aquest altre també –va afegir.

 Som-hi. Entro a la casa i els gossos continuen assetjant-me. No només em mostren la dentadura, sinó que s’acosten fins a fregar-me els pantalons.

– Seu, seu –m’indica quan ja hem arribat a la saleta.


El gossos han embogit. Lladrucs i grunyits, mirades d’odi. O això em sembla, perquè el meu amic em diu:


– Tranquil, no mosseguen.


Mentre m’ho està dient, un dels gossos, el més gros, que s’assembla molt a un dòberman, em mossega amb fúria les sabates.

– Vols dir que no?

– No fan res, no fan res –insisteix -. Maria! –crida de sobte.


La Maria és la seva dona i apareix al cap de mig minut, temps suficient perquè la tibantor entre el gos gros i jo hagi crescut fins al punt que m’estic plantejant donar-li un cop de puny al morro. Em frenen les seves dents, grosses i allargades, i la certesa que si no el mato d’un sol cop es llançarà al meu coll.


– Te’ls podries endur, sisplau?


Quan els gossos ja han desaparegut amb la cua entre cames, el meu amic poeta em diu:

– Ens fan molta companyia, però de vegades són una mica pesats. Això sí, mai no han mossegat ningú.

– No, si ja es veu que només volen jugar –afirmo. Després, dissimuladament, comprovo els danys soferts per les sabates.

      

Jo també t’estimo (28)

 

Vaig resseguir tota l’avinguda un parell de vegades. I res. Mentiria si digués que la desesperació creixia, perquè el simple fet de veure-la ja va ser una gran alegria, però la crua realitat era que la meva confusió continuava creixent. L’Agnès no només m’havia abandonat, sinó que també m’havia enganyat amb la postal. Per què em deia que també m’estimava si encara vivia, o com a mínim passejava, per Palma i en cap moment havia donat senyals de vida? I qui era, aquell noi morè amb qui passejava? I per què havia volgut fer-me creure que era al Japó? Per desfer-se de mi? Perquè l’oblidés? A partir d’aquell dia, mentre caminava com una boja per l’avinguda on l’havia vist, no deixava de fer-me aquestes i moltes altres preguntes. Però no vaig tornar a veure-la, ni a ella ni al noi que l’acompanyava.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.