Un repte, potser un destí (71)
Ja m’he acostumat a una rutina d’entrenaments que, més o menys, em permet fer entre cinquanta i seixanta quilòmetres setmanals. Res excessiu, el que recomanen els experts als que volem acabar la marató en quatre horetes o un pèl menys. Amb tot, el meu únic i gran objectiu és acabar-la sense deixar de córrer. Deixant de banda tres sessions de pesos molt lleugeres, el que faig es podria resumir així:
Dimarts: sèries; 6 x 800 ó 4 x 1.500 metres
Dimecres: Vuit quilòmetres
Dijous: Dotze
Divendres: Vuit
Dissabte: Set
Diumenge: rodatge llarg; aquest cap de setmana toquen vint-i-quatre quilòmetres
Dilluns: Descans
Res a veure amb el que fan els maratonians de debò, que fàcilment superen els 100 ó 120 quilòmetres setmanals, però a mi ja em va bé. Fins i tot és possible que quan faci la mitja marató (27 de gener) decideixi donar un nou impuls als entrenaments i ser una miqueta més ambiciós, potser arribar als setanta quilòmetres setmanals per preparar la marató d’abril. Ja ho veurem. Només són especulacions d’algú que continua esbufegant quan només fa quatre-cents metres que corre.
Jo també t’estimo (26)
Quan tots els elements objectius m’empenyien a la destrucció definitiva, quan ja només pensava en la mort, va passar una cosa que va aturar-ho tot. Feia dies que ni menjava ni tenia ganes de viure, però cada cop que arribava al moll, prop de la duana, era incapaç de reunir el valor necessari per llançar-me a l’aigua. Fins que un vespre, quan acabava de pujar a un autobús perquè em tornés al meu pis del carrer Goethe després d’haver-me passat tot el sant dia mirant el mar.. aquell vespre, dic, la vaig veure.