A la brasa i al caliu

Avui, Dia Internacional de les Dones 2007, som sobretot els homes els qui hem de reflexionar una mica seriosament. I és que jo, per exemple, no vull tenir cap mena de complicitat amb masclistes, maltractadors, violadors, assassins… però no puc evitar del tot que, col·lectivament, m’hi confonguin. La situació de conjunt és molt injusta per a vosaltres, amigues, i seria bo -si realment la volem superar- que esdevingués cada cop més incòmoda per a tothom. 

Diguem-ho ben clar: la Humanitat, amb segles i mil·lennis d’experiència, no tan sols no progressa adequadament sinó que necessita millorar, i molt. I un col·lectiu amplíssim que ho precisa som els homes. Uns més que d’altres, és clar… 

Avui, Dia Internacional de les Dones 2007, em reafirmo amb idees meves que tinc molt arrelades, en el sentit de rebutjar tota mena de complicitat amb masclistes, maltractadors, violadors i, no cal dir, assassins per raó de gènere. Estic fart de llegir, escoltar o veure determinades notícies. Em fan habitualment fàstic l’actitud i les animalades -moltes bèsties deuen ser més tendres- de determinats "companys sentimentals" que ni són companys de ningú ni saben què fer amb els sentiments.

No voldria haver de llegir mai una simple nota de redacció tan clara i lamentablement reveladora com aquesta d’avui: "Una de cada cinc dones del món ha patit una violació o un intent de violació, segons va denunciar ahir Amnistia Internacional [quin orgull, ser-ne soci de tants anys!]. En la majoria dels casos, l’autor de l’agressió sexual és un familiar o un conegut, però també destaquen les agressions de forces de seguretat de l’Estat, militars o policies". El diari és l’Avui, però per al cas és igual.

I ja no parlem de les discriminacions laborals, en forma de sou per igual feina o de promoció dins l’empresa. Ni pensem en les diverses formes d’assetjament. Ni ens referim a la situació, encara més subordinada que al món occidental, de la dona ens molts països. Ni parlem del paper més aviat nefast que tenen les religions en qüestions de gènere i, per descomptat, la catòlica.

De manera que perquè vosaltres esdevingueu, per fi, realment lliures -i no desvaloro gens el que s’ha anat, i han anat, aconseguint-, cal que nosaltres, els homes, també ens alliberem tant com sigui possible. Que el masclisme esdevingui una actitud a erradicar, i ja sé que ara faig, segons com, un brindis al sol. Que s’aixequi, per exemple, l’autèntic estat de setge que suposa que les dones hagin de vigilar d’anar soles pel carrer, o per llocs solitaris, segons a quines hores -i això, no és també terrorisme? I no ho allarguem massa…

Hem de ser capaços d’evolucionar i així podrem continuar dedicant-nos, l’un i l’altre gènere, al joc de la seducció, molt més plaent encara si es fa en condicions d’igualtat real. Com és tan plaent -no cal dir- el sexe quan la lliure atracció és el que l’impulsa, i que no cal unir sempre, necessàriament, al fet d’estimar.

En definitiva…

… que visquin les dones: la seva sensibilitat, el seu talent, la seva bellesa, la seva tendresa, la seva independència, la seva personalitat, el seu orgull i, no cal dir, els seus drets.

I que els homes ens impliquem plenament, molt més que no pas fins ara, en aquest afany.