Notícies -relativament bones- de l’ALBA
Ahir va fer un any que l’Alba -la nena de Montcada i Reixac el salvatge maltractament de la qual va colpir la societat catalana- va ser finalment rescatada de l’infern. Ara, de mica en mica, va evolucionant d’una manera favorable, tot i que és ben difícil que les seqüeles diguin adéu del tot.
Me’n vaig assabentar llegint l’exemplar de La Vanguardia que ens havien repartit a l’entrada del saló Barcelona Degusta -per a llepar-s’hi els dits. La republicana Carme Capdevila, consellera d’Acció Social i Ciutadania, explicava en una entrevista que havia visitat l’Alba en ocasió d’aquest primer i tan lamentable aniversari. Ho va fer al centre de menors de la Generalitat on la petita resideix als seus sis anys.
Entre tastet i tastet, em vaig emocionar d’una manera especial. I em va fer una mica més feliç saber que l’evolució de l’Alba és positiva, i que la comunicació amb el seu entorn va millorant. Segons la consellera, el feble sistema immunològic que la condiciona no li permet anar normalment a l’escola, però es confia que pugui fer-ho més endavant.
Quan, ara fa un any, l’Alba va ingressar a l’hospital de la Vall d’Hebron en una situació extrema -en part, com recordareu, a causa de la coordinació deficient dels nostres serveis socials i jurídics-, vaig sentir tota la ràbia i la impotència que et deixen tocat en un cas així, i que sembla que també va sentir tanta gent. I em vaig qüestionar, novament, sobre si sóc, o no, políticament correcte en la meva opinió sobre la pena de mort.
I, què voleu que us digui, en una circumstància com la de l’Alba deixes de tenir-ho massa clar. Perquè, al cap i a la fi, quan val exactament, la vida del monstre maltractador -company sentimental d’una mare còmplice? Molt poc, millor dit, no res.
I, com que no val res -o encara menys- el món tampoc no hi perdria res sense el seu alè. És clar que potser la mort, per a algú com ell, seria una pena encara massa suau. Potser fóra més just recloure’l fins a la fi dels seus fastigosos dies, condemnat a treballs per a la comunitat rigorosos, durs i constants.
En fi, no sóc jutge -si ho fos i m’ho permetés la llei també imposaria a la mare, per la seva passivitat culpable, una pena de presó força severa. Només em rebel·lo contra la inhumanitat, contra la tortura sistemàtica, contra el patiment imposat per sàdics, contra el plor extrem…
El cas de l’Alba no és fàcil. Hi ha un pare biològic que ja abans no vivia amb ella i que la visita de tant en tant. No sé, doncs, perquè no conec aquesta problemàtica en detall, si l’adopció per part de tercers és plausible. Però -amb la bona notícia de l’evolució positiva- crec que seria el millor que a la nena, ara com ara, li podria passar.