A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

ÍTAQUES en el teu adéu, LLUÍS LLACH

Sense categoria
  • Ara que has dit adéu -i cal creure’t mentre no ens demostris el contrari-, és l’hora d’homenatjar-te, i vull fer-ho una mica a la meva manera. No totes les teves cançons m’agraden, òbviament, però les que són bones ho són molt i, entre nosaltres, les millors.   

A propòsit del teu comiat professional, s’han dit i escrit moltes coses aquests dies, Lluís, i costa realment de no repetir-se. Per això em vénen al cap unes quantes Ítaques que et poden -i us poden- interessar:

  • Que no ens abarateixin el somni, com passa cada dia i massa sovint.
  • Que, tossudament alçats, els catalans -i les catalanes- no perdem mai consciència de poble.
  • Que sempre trobem un clavell per a cadascú de nosaltres… i per a oferir-lo als altres.
  • Que, quan algú tingui la dissort de morir-se relativament jove, tingui la sort, si més no, que li dediquin -com vas fer amb l’Eudald Solà- la cançó bellíssima que és Ens veiem a Folegandros.
  • Que el nostre país sigui tan petit per a, des de dalt d’un campanar, veure de prop el campanar veí… i prou gran i sòlid com per no ser engolit per la globalització. Ni, és clar, pels veïns de ponent.
  • Que tombi l’estaca. I no tan sols la del franquisme, sinó les múltiples estaques que ens tenallen també ara.
  • Que algun dia sigui això, companys, sigui això.
  • Que el dret a l’autodeterminació l’exercim en condicions i quan sigui el moment oportú, i que la independència esdevingui realment una de les seves possibilitats.
  • Que ser d’esquerres continuï sent necessari -però sense dogmatismes- a l’Europa i el món del segle XXI. 
  • Que continuem venint del nord, venint del sud, de terra endins, de mar enllà…
  • Que als neofatxes globals el diable els confongui (si hi ha infern a l’espai).
  • Que els neofatxes locals no puguin del tot amb la destrossa -nacional i mediambiental- del País Valencià. Ni de les Illes, òbviament.
  • Que Verges i Porrera no siguin només dos pobles, sinó dos petits estels catalans vinculats al món.
  • Que la llibertat sexual que has contribuït a obrir continuï expandint-se.
  • Que no pari de sonar la Cançó a Mahalta, entre tantes altres.
  • Que els bandolers només sobrevisquin a la història… i en la teva cançó.
  • Que trobis de tant en tant aquests pianos a petits teatres com desitges… sense que se n’enteri tothom.
  • Que gravis un altre CD sobre Martí i Pol i, si pot ser, encara més discos. És clar que aleshores et demanarien que els presentessis cantant en públic i… ja hi tornaríem a ser.
  • Que no deixis de ser un dels referents històrics de la cançó d’autor, aquí i arreu del món. 
  • Que la Cançó en català sigui també un tema de futur. Que ho sigui, per parlar únicament de la gent més nova, amb Feliu Ventura, Túrnez & Sesé, Roger Mas, Gerard Quintana, Xavier Baró, Miquel Gil, Lídia Pujol -que, entre més llengües, també canta en la nostra- i alguns altres.
  • Que vora el mar sempre hi trobem vinyes verdes.
  • Que jo provi algun dia el teu vi. M’agradarà, segur, com tots els que he tastat del Priorat -aquest petit-gran territori- i que em fan la vida més dolça.
  • Que per als morts de l’horror continuïn tocant, si més no, les campanades. És clar que millor que no haguessin de tocar mai més, però, ara com ara (i no solament a Irak, Palestina o Darfur), la barbàrie continua. 
  • Que la nostra classe política sigui conseqüent amb algun dels avisos que el cap de setmana passat, des de Verges, vas donar. 
  • Que, ara que dius adéu -després d’haver-nos ofert tant-, el dia fos més net i clar (que no ho és gaire). 

Lluís, has estat el millor -i un dels millors en el teu gènere arreu del món. Vaig veure bona part del concert de dissabte per TV3 -que aquest cop sí que va exercir del tot de televisió nacional catalana- i el tinc gravat íntegrament. I em va complaure molt -com ens hagués complagut, a la meva dona i a mi, ser un dels dos dies a Verges.

Tanmateix, t’agradi o no, cada cop seràs més un dels artífexs del passat gloriós de la Cançó. I una de les meves preocupacions, insisteixo, és que el gènere, entre nosaltres, no sigui només una referència de passat. I observo que ho és per a massa gent.

Continua costant força, doncs, obrir camins nous, però no veig el dèficit tant en la creativitat com en la promoció i, per part del públic, la convicció indispensable. 

Per això et dic adéu amb una darrera Ítaca: desitjo que els rastres de la teva influència, tan destacada, aportin un impuls renovat també a aquest futur.

  1. Joan,

    Et felicito per les sinceres paraules que dediques al nostre Lluís particular. Es veu que t’agraden les seves cançons i que sents, de la mateixa manera que jo, la seva llunyania poc a poc. Però encara ens queda provar el seu vi…I escoltar, al costat del foc, les cançons que un dia ens van fer estimar.

    Tot i la meva edat (28 anys) en Llach ha representat molt en la meva vida. De ben petita l’escoltava molt a casa i sempre m’ha quedat a la meva memòria l’Abril 74 ( Companys si coneixeu el cant de la sirena, allà enmig de la mar jo l’aniria a veure. Però encara hi ha combat. I si un trist atzar m’atura i caic a terra…) i el gran poema d’amor que ha estat T’estimo (Com t’ho podria dir perquè et fos senzil i et fos veritat. Que em caldria agrair-te tan temps que fa que…T’estimo…)

    Gràcies.  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.