A la brasa i al caliu

José Montilla és un polític sensat, però sense l’èpica necessària als alts nivells. És un administrador honest, però veurem si sap anar més enllà de les obres i serveis. És un comunicador discret, que no practica la demagògia. És un catalanista tebi, tot i complir els mínims necessaris. Per tant, encara sembla molt aviat per a saber si, com a president, es guanyarà algun lloc a la nostra història.   

Em va fer molta gràcia que a l’Avui d’ahir, parlant de la Setmana del Llibre en Català, Xavier Bosch digués que aquest aparador cultural "montilleja". És a dir, "no desentona però tampoc no brilla". Hi estic totalment d’acord: pel que fa a la Setmana i també pel que fa al president.

Molts pocs dies després que el tripartit-bis fes president Montilla, vaig anar a sopar amb una gent amb la qual hi havia treballat fa anys. En aquest grup hi ha alguns -sobretot, algunes- convergents abrandats. No estaven eufòrics, precisament. Per això, quan vaig confessar que havia votat Esquerra, el retret va ser molt clar: "Tu et dius molt nacionalista, fins i tot independentista, però amb el teu vot has permès que Montilla fos el president. No et fa vergonya?".

Doncs no, no me’n fa, ara com ara. La qual cosa no vol dir que Montilla sigui el meu president: perquè ho fos, hi hauria d’estar d’acord en moltes més coses. El respecto, això sí, com a president legítim que és del meu país. Però, per començar, no m’agrada prou el seu estil, mancat d’èpica i no sé si d’un lideratge solvent.

Ja m’ho va dir un bon amic: "Montilla, en el millor dels casos, serà un president d’obras y servicios. Un president de Diputació. Un dirigent de comunitat autònoma espanyola, vinculat massa directament al PSOE. Però no serà mai el president que ara mateix necessita Catalunya".

Potser no, potser sí, ja ho veurem. Montilla és honest, treballador i no perd el temps amb banalitats. Mai no se li acudirà, per exemple, retratar ningú que exhibeixi una corona d’espines… És un governant sensat, un comunicador discret, un catalanista tebi però que compleix, en aquest sentit, els mínims requisits necessaris. I és que -no ens enganyem- no és tan fàcil exigir-li a algú nascut a Iznájar que senti Catalunya al mateix nivell que la sento jo, per exemple, que sóc nascut a Terrassa.

Ara que el Govern ja ha fet cent dies, a aquest apparatxik li hem de donar, si més no, quatre anys per a saber si és capaç de sortir-se’n poc o molt en el desplegament de l’Estatut; si té propostes pròpies i un punt agosarades en el tema de l’aeroport; si reeixiran, ell i el Govern, en el gran paquet de lleis -una cinquantena- que pensa tirar endavant d’aquí al 2010; si se’n surt, poc o molt, amb els seus més de 300 compromisos, d’un marcat perfil social; si marcarà mínimament la diferència en el tema decisiu de les infraestructures, i no tan sols pel que fa a l’aeroport; si farà avançar acceptablement l’ús social del català… 

Com que és un home de tempo lent, també ens imposa, per a valorar-lo, una via lenta. Paciència. A mi no m’acaba de convèncer, però ara cal ser, sobretot, possibilista, perquè el país és més plural que mai -i només ens faltaven els Ciudadanos, sembla que ben mancats, sortosament, d’iniciativa parlamentària…

Jo ja els hi deia a aquells i aquelles convergents: el nou acord de govern és ben legal i, per tant, del tot legítim. De la mateixa manera que ho hagués estat un pacte CiU-ERC. Es tracta de veure, amb perspectiva estratègica -recordeu l’enyorat Pere Esteve, que tanta importància donava a l’estratègia?-, què serà, a mig termini, el millor per al país.

I, de moment, tenim un altre problema afegit: el nostre amic -per defecte- a Madrid, ZP, les està passant una mica canutes…