A la brasa i al caliu

Us heu fixat que cada cop hi ha més empresaris joves que no porten corbata, ni tampoc presentadors de televisió? Deuen ser alguns dels signes dels temps. Potser ara, doncs, sigui l’hora d’elogiar un complement del vestir que és signe d’elegància i, òbviament, de seducció.

La vida no m’ha portat a ser allò que en diuen "un home important" o poc o molt instal·lat. Què hi farem… Però això, entre d’altres, té l’avantatge de no tenir l’obligació d’haver de dur corbata.

De manera que, a mi que m’agraden les corbates, quan en porto és perquè em ve de gust. A l’estiu, per exemple, no n’uso gairebé mai, m’ofegaria. I la resta de l’any va a dies, robes i combinacions de colors. En tot cas, les corbates que més m’agraden no han de ser vulgars sinó més aviat llampants, sense que siguin horteres. Cal que qui les hagi fet hi hagi posat una mica d’imaginació i un mínim de disseny.

Avui, per exemple, sí que en llueixo una. Me la van portar els meus pares de Lanzarote, un bocí canari de l’Atlàntic que conec i m’estimo. S’inspira en el vulcanisme i en César Manrique, l’artista que tantes coses positives va fer per aquella terra.

Els homes no disposem dels recursos que tenen les dones a l’hora de seduir amb la roba, però no per això hem de renunciar-hi. I la corbata resulta, en aquest sentit, un complement bàsic. Fins i tot recordo haver llegit en algun lloc que podria ser la representació o metàfora d’allò que us agrada tant, noies, però no sé si és del tot cert…

En tot cas, sembla que cada cop hi ha més empresaris joves que no usen corbata, ni tampoc presentadors de televisió, ni gent jove de costums diversos. Josep Bargalló, que va implantar institucionalment aquesta tendència a casa nostra -amb permís de l’enyorat Guti-, deu estar content. Potser ara, doncs, sigui el moment oportú de fer un elogi de la corbata. Em ve encara més de gust, precisament, perquè no tinc l’obligació de portar-ne. I que cadascú, tot observant unes mínimes normes higièniques, vesteixi com vulgui…