A la brasa i al caliu

El laberinto del fauno em sembla un film extraordinari. Amb Oscar català o sense, la barreja d’elements realistes i fantàstics en fa una producció a voltes no gens plaent però d’una rara bellesa, en la qual no hi sobra ni hi falta res.

Amb la meva dona anem poc al cinema, i quan ho fem procurem triar bé. Amb El laberinto del fauno, vista en la tranquil·litat de dimecres passat a l’Aribau, ho vam encertar plenament.

La sàvia combinació al film dels elements màgics amb els realistes marca definitivament la diferència. Sobretot, perquè la realitat -la repressió del maquis per part de l’exèrcit franquista als anys 40- se’ns presenta tal com era, o sigui, duríssima, i ho fa sense  concessions. Només pot endolcir-la una mica la màgia que, precisament a Astúries -heu trepitjat, per exemple, un bosc com el de la reserva protegida de Muniellos?-, te la creus perquè es desprèn naturalment del paisatge.

Superbes les interpretacions: la de la nena, Ivana Baquero -a aquest pas, què no farà quan sigui gran?-, la del capità -el nostre Sergi López-, la de la minyona -Maribel Verdú-, la del metge -Álex Angulo, que em va plaure recordar d’una sèrie televisiva tan interessant i reeixida com va ser Periodistas. La de la mare -Ariadna Gil- potser una mica més discreta, com ho és el personatge. I genials, no cal dir, els efectes especials a càrrec dels catalans David Martí i Montse Ribé, justíssims Oscars 2007. De la mateixa manera que se’n mereixeria algun el director, el mexicà Guillermo del Toro. 

La bèstia, ben segur, no era el faune de la cinta, sinó el capità d’un exèrcit que se sentia vencedor i que després de la Guerra Civil -malgrat que uns pocs dels seus membres no fossin exactament feixistes- tenia, en conjunt, un tarannà i una actuació de caràcter totalitari fins al moll de l’os. Les seqüeles de tot plegat les veiem encara avui, com és ben evident. 

I ho sento en l’ànima, però, veí de produccions reeixides del cinema espanyol –Alatriste, per exemple, no em va agradar tant, però està molt ben feta-, el nostre continua estant per sota de les expectatives. La darrera producció que n’he vist, la tan comentada Salvador, no es pot negar que també val la pena però té, com a mínim, dues pegues importants. L’una, de fons: l’excessiva indefinició del personatge i el seu grup des del punt de vista ideològic. L’altra, de detall: imperdonable -com ja s’ha assenyalat reiteradament- que no sonés al film la melodia d’A Margalida, l’emblemàtic tema de Joan Isaac dedicat a la nòvia de Puig Antich.

Al cantautor, potser ho recordareu, aquesta omissió li va saber greu, i a mi tampoc no em va agradar gaire saber que un altre artista que admiro igualment, Lluís Llach, fos en part culpable de l’oblit com a autor de la banda sonora de la pel·lícula.

Encara podeu anar a veure El laberinto del fauno. Si pot ser, malgrat el títol, no ho feu amb nens, parany en el que em consta que alguna gent ha caigut. Us adonareu -els que ja ho sabíeu i els que heu d’acabar-ho de descobrir- que a l’altre laberint ens hi van tenir donant voltes esfereïdores el capità, i el seu General, durant quatre dècades. Encara no n’hem sortit del tot.