Una de les característiques de la manifestament millorable administració espanyola és la seva concepció com una mena de braç executor de l’autoritat, de qui emanen totes les ordres i disposicions, i no com un instrument de servei a la societat, a la ciutadania o a cada administrat. Si la superioritat disposa que les oficines d’un consolat es tanquen a les dues (per dir alguna hora), doncs es tanquen. Sigui gran o petit el problema plantejat pel ciutadà, sigui perentori o no. Per molt excepcional que sigui la situació sobrevinguda. A les dues es tanca, y punto pelota. Ajudar la gent? I ara, és l’hora del vermut o del cafelito!
Aquesta acusada tendència a la insensibilitat a les demandes dels ciutadans, entusiàsticament seguida per no pocs funcionaris i amb el silenci còmplice dels grans sindicats (la crème de la crème de la burocràcia) és una de les moltes coses a bandejar quan Catalunya assoleixi la seva llibertat nacional. Un dels grans errors del president Pujol quan la restauració de la Generalitat va ser no crear una administració de nova planta (perdoneu l’expressió), limitant-se a heretar o copiar la polsosa, feixuga, kafkiana i ineficaç manera espanyola de fer anar la cosa pública. Caldrà anar-hi pensant, perquè l’administració pública sí que és una estructura d’estat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!