Noves idees de bomber

Al Fossar de les Moreres no s’hi enterra cap traïdor. El que sí que s’hi fa és muntar una instal·lació artística comuns style, políticament inconvenient i estèticament incomprensible. La moguda dels carros no ha durat ni quaranta-vuit hores perquè l’Ajuntament de Barcelona ha estat prou àgil per no repetir el deplorable espectacle de Franco al Born.

El coneixement d’aquests fets, més enllà de l’ofensa o de la vergonya que pugui suscitar en el terreny simbòlico-nacional (una qüestió de sentiments i per tant, subjectiva i relativitzable), suscita interrogants d’altra índole. Amb quins criteris es decideixen aquestes actuacions?, quanta gent hi intervé (anava a dir en xucla)?, quan costa als soferts barcelonins? Se’ns parla d’art i d’una creació feta per estudiants, però no hi ha algun filtre que separi el gra de la palla? Només cal llegir-se l’explicació que acompanya aquesta performance per adonar-se de l’aixecada de camisa que tot plegat suposa. Per què uns carros de supermercat carregats de totxos i troncs per cremar (sic) mereix els privilegis de tot ordre de què ha gaudit?

Pobra Barcelona, en mans d’un progressisme mal entès, el de les idees estrafolàries, el d’épater le bourgeois (si és que encara en queden), el de canviar-ho tot justament perquè res no canviï. Avui és 12 de febrer, el dia de la patrona barcelonina. Encara bo que la corporació municipal torna a parlar de Santa Eulàlia i no de La Lali com va fer fa uns anys. Almenys acaben rectificant en algunes coses: siguem justos i reconeguem-los-ho.

[Imatge: Viquipèdia]

 

Lectures d’estiu: Pisarello

Qui no vulgui desmarcar-se de la política en plena canícula (és francament difícil aquest estiu amb totes les coses que estan passant), li recomano la lectura de dos articles sobre la relació entre l’independentisme i el món podemita (per dir-ho d’alguna manera): un és del politòleg Jordi Muñoz (“Els Comuns i l’independentisme: punt i seguit”) i l’altre, que respon al primer, del tinent d’alcalde de Barcelona Gerardo Pisarello (“Els Comuns, el ‘processisme’ i la conquesta de noves sobiranies”), publicats tots dos a Critic.

No és cap novetat afirmar que el paper que pugui jugar aquest sector ideològic del nostre país en el procés sobiranista és decisiu: falta saber com, de quina manera. Les controvèrsies que genera aquesta relació i l’estratègia més adequada que ha de seguir l’independentisme per acostar-se al món que representa Pisarello (o per confluir-hi, verb que els sonarà molt bé) són en la base d’aquests dos interessants (i llargs) articles.

Valgui dir que subscric plenament el que afirma Muñoz, els articles del qual procuro no perdre’m, mentre que no puc estar gens d’acord, i això no és cap novetat, amb la tesi de Pisarello. Algú l’ha resumida dient que els Comuns & etc. intenten atreure ERC i la CUP i segons i com el PSC al seu camp per construir un nou projecte que faci seu el procés sobiranista, que en principi no neguen. Cants de sirena per uns, intent maldestre de reeditar un tripartit per altres, no són poques les crítiques i objeccions que acapara aquest plantejament, però n’hi ha una de més important. La condició per bastir aquest projecte sine qua non és aparcar Convergència/PDC per la raó de sempre, motivacions ideològiques, perquè són la dreta, perquè voten molt amb el PP, perquè representen uns interessos concrets…

La història que es repeteix. I ara que dic història, Pisarello basa la seva argumentació remetent-se al catalanisme històric, però només aquell d’expressió progressista: federalistes, sindicalistes, anarquistes… fins i tot s’ho fa venir bé per col·locar-hi la Montserrat Roig. Però el catalanisme d’arrel conservadora, burgesa, catòlica, socialcristiana o liberal sembla que no hagi existit mai en aquest país o que no hagi estat mai sincerament catalanista (almenys una part important), una nova aportació a afegir a les polèmiques historiogràfiques de Solé Tura i Josep Termes. És a dir, la cançó de sempre, catalanisme sí, independència (potser) també, però condicionats a passar pel filtre ideològic prèviament, un filtre que deixa al marge mitja societat i que, en conseqüència, li fa perdre tot sentit nacional.

El procés sobiranista no ha d’excloure ningú per motius ideològics: és una política de país, no de partits o de classes. Això vindrà després, quan un nou estat de coses, mai millor dit, serà l’escenari idoni per debatre i decidir en plena llibertat la millor solució a cada un dels nostres problemes, incloses qüestions de tercer ordre que sembla que no deixin dormir als Comuns, a jutjar per la vehemència amb què les ataquen, Pisarello inclòs, des dels col·legis subvencionats de l’Opus fins a les pistoles defensives dels Mossos.

Sense Convergència no hi ha independència, deia el partit ara transformat en PDC, en un ben trobat eslògan inqüestionable. En la mesura que no es margini aquesta formació (que per cert ha donat els passos més decisius i arriscats en favor de la nostra llibertat) tirarà endavant el procés. L’altra condició és saber fins a quin punt sense Comuns tampoc n’hi haurà, d’independència, però deixem-ho aquí: és tard i continua fent calor.

[Imatge: foto Xavier Herrero, www.elcritic.cat]