Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

9 d'agost de 2016
0 comentaris

Lectures d’estiu: Pisarello

Qui no vulgui desmarcar-se de la política en plena canícula (és francament difícil aquest estiu amb totes les coses que estan passant), li recomano la lectura de dos articles sobre la relació entre l’independentisme i el món podemita (per dir-ho d’alguna manera): un és del politòleg Jordi Muñoz (“Els Comuns i l’independentisme: punt i seguit”) i l’altre, que respon al primer, del tinent d’alcalde de Barcelona Gerardo Pisarello (“Els Comuns, el ‘processisme’ i la conquesta de noves sobiranies”), publicats tots dos a Critic.

No és cap novetat afirmar que el paper que pugui jugar aquest sector ideològic del nostre país en el procés sobiranista és decisiu: falta saber com, de quina manera. Les controvèrsies que genera aquesta relació i l’estratègia més adequada que ha de seguir l’independentisme per acostar-se al món que representa Pisarello (o per confluir-hi, verb que els sonarà molt bé) són en la base d’aquests dos interessants (i llargs) articles.

Valgui dir que subscric plenament el que afirma Muñoz, els articles del qual procuro no perdre’m, mentre que no puc estar gens d’acord, i això no és cap novetat, amb la tesi de Pisarello. Algú l’ha resumida dient que els Comuns & etc. intenten atreure ERC i la CUP i segons i com el PSC al seu camp per construir un nou projecte que faci seu el procés sobiranista, que en principi no neguen. Cants de sirena per uns, intent maldestre de reeditar un tripartit per altres, no són poques les crítiques i objeccions que acapara aquest plantejament, però n’hi ha una de més important. La condició per bastir aquest projecte sine qua non és aparcar Convergència/PDC per la raó de sempre, motivacions ideològiques, perquè són la dreta, perquè voten molt amb el PP, perquè representen uns interessos concrets…

La història que es repeteix. I ara que dic història, Pisarello basa la seva argumentació remetent-se al catalanisme històric, però només aquell d’expressió progressista: federalistes, sindicalistes, anarquistes… fins i tot s’ho fa venir bé per col·locar-hi la Montserrat Roig. Però el catalanisme d’arrel conservadora, burgesa, catòlica, socialcristiana o liberal sembla que no hagi existit mai en aquest país o que no hagi estat mai sincerament catalanista (almenys una part important), una nova aportació a afegir a les polèmiques historiogràfiques de Solé Tura i Josep Termes. És a dir, la cançó de sempre, catalanisme sí, independència (potser) també, però condicionats a passar pel filtre ideològic prèviament, un filtre que deixa al marge mitja societat i que, en conseqüència, li fa perdre tot sentit nacional.

El procés sobiranista no ha d’excloure ningú per motius ideològics: és una política de país, no de partits o de classes. Això vindrà després, quan un nou estat de coses, mai millor dit, serà l’escenari idoni per debatre i decidir en plena llibertat la millor solució a cada un dels nostres problemes, incloses qüestions de tercer ordre que sembla que no deixin dormir als Comuns, a jutjar per la vehemència amb què les ataquen, Pisarello inclòs, des dels col·legis subvencionats de l’Opus fins a les pistoles defensives dels Mossos.

Sense Convergència no hi ha independència, deia el partit ara transformat en PDC, en un ben trobat eslògan inqüestionable. En la mesura que no es margini aquesta formació (que per cert ha donat els passos més decisius i arriscats en favor de la nostra llibertat) tirarà endavant el procés. L’altra condició és saber fins a quin punt sense Comuns tampoc n’hi haurà, d’independència, però deixem-ho aquí: és tard i continua fent calor.

[Imatge: foto Xavier Herrero, www.elcritic.cat]

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!