Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós

De casaments internacionals i llengües maternes

Dissabte vam anar a un casament força internacional. No és el primer cop
que en un mateix espai sento parlar llengües tan diverses, però sí que és el
primer cop que sento parlar georgià.

Georgia és una antiga república russa.
Van aconseguir la seva llibertat ja fa uns quants anys i se’n senten
molt orgullosos. És un país que es troba a la nostra mateixa latitud i té un
clima suau. Tbilisi n’és la capital. Com que no pertany a la Unió Europea,
qualsevol intent de sortir del país es converteix en un viacrucis. La mare del
nuvi ho va tenir molt magre i tres setmanes abans encara no teníem clar que hi
pogués ser. Finalment, però, tot es va
resoldre i fins i tot el sol més primaveral va fer acte de presència.

El georgià és una llengua que té un alfabet ben curiós. És ben antic i
l’origen és poc clar. Podríem comparar-lo amb l’euskera en molts aspectes. El
nuvi es sent molt orgullós de tenir sang 100% georgiana. Certament també té un
cognom impronunciable.

Els convidats al casament provenien de llocs molts diversos dins la
geografia mundial: des d’Austràlia fins a Londres; des de Tbilisi fins a León;
des d’Holanda fins a Sant Cugat del Vallès. També d’origen japonès amb seu a
Holanda, anglesos residents a Suïssa, catalans residents a Holanda i un llarg
etcètera. Un autèntic poti-poti. Fantàstic!

Quan vam explicar-li al nuvi la situació de la nostra llengua, el català,
només calia dir-li que per a nosaltres el castellà és com per a ell el rus. Ho va entendre a la perfecció.

Tinc
per costum parlar sempre en català amb tothom, a no ser que l’interlocutor no l’entengui, llavors cerquem una llengua comuna. El nuvi pot entendre el català (encara no el parla), i em respon en anglès.

Puc entendre l’anglès més o menys i ell pot entendre el català més o
menys, és lingüista i la seva tesi és una comparativa de les llengües llatines,
així que coneix el castellà, el llatí i, gràcies a la seva dona, també el
català. Em sembla ben còmode que jo pugui usar la meva llengua i ell una que jo
pugui entendre.

Certament, el georgià és molt complicat per fer la mateixa operació,
almenys ara com ara; però, no seria maco que ens poguéssim entendre parlant
nosaltres la nostra llengua i els altres la que fos, de la manera més natural?
Segurament així totes les llengües tindrien futur, i no n’hi hauria cap per
sobre de l’altra.

M’agradaria que no fos un somni.



  1. No és un somni, la possibilitat existeix, i es diu Esperanto. Perquè en molts casos l’anglès és com l’espanyol, o el rus que expliques… Fa anys parlava amb un indi americà que m’explicava com s’havia imposat l’anglès al seu poble, fent-se creus de com el món podia adoptar l’anglès com a llengua internacional… L’Esperanto no permetria que parléssim cadascú la nostra llengua i ens entenguéssim, com potser voldries, però si que ens permetria que ho féssim en una llengua neutral per a tots, a més de molt més senzilla…, i mens carregada ideològicament… Podríem utilitzar la nostra pròpia llengua sempre, i per a les relacions internacionals, de tot tipus, una d’auxiliar, l’Esperanto. Això si que estaria bé, oi?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Llengua per Mònica Amorós i Gurrera | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent