Coses a dir

No sempre les dones hem tingut el dret al vot i en dies com avui val la pena recordar-ho. Tenir memòria és bo per a no repetir els errors del passat.

El primer país amb dones amb dret
de vot Nova Zelanda 1893 i a Europa
Finlàndia 1902.

Els darrers països en reconèixer dret al vot a
les dones:

– Sud-Àfrica, 1993 (des de
1930 votaven les dones “blanques”)

– Afganistan, 2003

– Kuwait, 2006

Països sense dret a vot les dones avui:

– Butan: un sol vot per a cada
família, només en eleccions locals.

– Brunei Darussalam

– Líban: les dones han de fer una
prova educativa, els homes no. Vot obligatori per als homes,
opcional per a les dones.

–
Oman

La II República Espanyola el 30
de setembre (curiosa data) de 1931 va portar el vot a les dones.

En la continuació podeu llegir el perquè del 8 de març.

_{(foto de Pilar Aymerich)}

El 8 de març s’ha convertit en un símbol per a les dones dels cinc
continents. La celebració no es basa en un únic fet ni tampoc ha tingut
sempre el mateix sentit. La història canvia, és dinàmica, i el sentit
dels símbols i significats també.

Des de l’inici de la revolució industrial,
àmplies capes de la població femenina dels sectors populars es van
incorporar al treball assalariat. Aquesta incorporació no les eximí,
però, de continuar sent responsables del treball de cura de les
persones del grup familiar ni de les activitats domèstiques.

Les precàries i difícils condicions de treball
industrial van provocar, des de mitjans del segle XIX, l’aparició de
moviments de dones que reivindicaven millors condicions laborals, com
ara la reducció de la jornada laboral, la limitació de l’edat de
treball de les criatures, la prohibició de l’horari nocturn per a les
dones, la compensació econòmica per accidents laborals i les mesures
per prevenir-los.

D’aquesta experiència, Catalunya no en va quedar al
marge. N’és un exemple la vaga que 3.500 treballadores del sector
tèxtil d’Igualada van fer l’any 1881, en demanda de millors condicions
de treball.

En l’origen de la commemoració del 8 de març com
a Dia Internacional de la Dona, tradicionalment s’han destacat diversos
fets puntuals: la vaga de les obreres tèxtils nord-americanes de 1857,
l’incendi de la fàbrica Cotton o el de la Triangle Shirtwaist Company,
de Nova York, el dia 25 de març de 1911 (indústria tèxtil on
treballaven cinc-centes persones, en la seva gran majoria dones
immigrants joves).

En aquest darrer incident van morir 142 obreres que
l’any anterior havien mantingut una important vaga per demanar millors
condicions laborals.

Ja que les dones contribuïen amb el seu treball
-tant el remunerat com el domèstic- al creixement de l’economia dels
seus respectius països, volien tenir el dret a participar en l’àmbit
públic. Aquesta participació se centrà, durant unes dècades, en la
reivindicació del dret de vot per a les dones, l’altre gran eix que
conflueix en la celebració d’aquest dia.

La primera declaració programàtica reivindicant el
dret de vot, la van fer les dones nord-americanes, el 1848, reunides a
Seneca Falls. Anys després, les sufragistes angleses van fer de la
reivindicació del dret de vot per a les dones l’eix central de les
mobilitzacions. Les seves accions i les seves idees van traspassar
fronteres i van tenir repercussions en altres països.

A partir de 1908, les socialistes
nord-americanes van celebrar el Dia de la Dona, el darrer diumenge de
febrer, per reivindicar el dret de vot. El 1910, en el marc de la II
Conferència Internacional de Dones Socialistes, Clara Zetkin llençava
la proposta d’establir el Dia Internacional de la Dona, amb l’objectiu
principal de promoure el sufragi universal femení, la pau i la
llibertat.

Seguint aquesta iniciativa, l’any següent, més d’un
milió de dones europees i nord-americanes sortiren al carrer. Les
primeres ho van celebrar el 19 de març i les segones ho van continuar
fent el darrer diumenge de febrer.

Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, la
pau es convertí en el leitmotiv de les celebracions del Dia
Internacional de la Dona. I el 8 de març (segons el nostre calendari)
de 1917 les dones russes, que feia anys que també ho celebraven, van
sortir al carrer en demanda d’aliments i pel retorn dels combatents.
Aquest va ser l’inici del moviment que acabaria amb la dimissió del
tsar i la proclamació de la República. A partir d’aquest moment, el Dia
Internacional de la Dona quedà fixat en la data del 8 de març.

Reivindicació de millors condicions de treball i de
vida, i de drets polítics i manifestacions en favor de la pau, són
alguns dels temes que es troben en l’origen de la celebració del dia 8
de març com a Dia Internacional de la Dona.

Amb el ressorgiment del feminisme, a finals dels
anys seixanta i setanta, tornà a implantar-se la celebració d’aquesta
data, que van acabar de corroborar les Nacions Unides, el 1977, en
declarar el 8 de març com a Dia Internacional de la Dona.

Extret de l’ICD.

Dia estrany avui. A cavall entre el darrer (i trist) dia de campanya i el dia de les votacions. Tots els partits han suspès els seus actes i han fet comunicats comdemnant la violència (també el president Benach en nom del Parlament). Cap tipus de violència hauria d’existir.

Sigui com sigui, el dia 8 de març (i per extensió la setmana i el mes) és encara reivindicatiu.

Actes entorn del 8 de març.

No és aquest un bloc polític, però sí és cert que la política m’agrada, la segueixo i defenso perquè, com deia Fuster, “la política o la fas o te la fan”. No és cap secret que milito activament a Esquerra des de fa molts anys, primer des de l’Ebre, ara des del Llobregat…

Aquesta nit he assistit a un míting al Foment Cultural i Artístic de la
meua (nova) ciutat. Excel·lent espai que ha posat el cartell de ple per
sentir al millor president del Parlament que ha donat Esquerra, Ernest
Benach, sempre elegant en la forma i l’expressió, que ha captivat als assistents amb el seu discurs seré i documentat. Abans, l’apassionat Xavier Vendrell, figura imprescindible de
l’independentisme, amb un discurs ple de força i emotivitat ha fet embogir la sala. Completava l’acte el nostre regidor-portaveu, Lluís Fabrés, també incansable activista polític tant des del govern municipal, primer, com ara ja fa uns anys, des de la dura oposició. Discursos plens que ens han recordat d’on venim i on volem anar.

I no puc estar-me de parlar d’en Joan Ridao, home seriós i treballador, que em sembla brillant en les formes i elegant en el verb. Un home informat i molt documentat, jurista meticulós que ja estic desitjant veure’l en acció a Madrid, espero que amb grup parlamentari propi per poder tenir més veu i vot. Ara és el seu moment i amb ell, el nostre.

Durant la precampanya dos ex Molt Honorables van decidir que anirien a votar en blanc a les properes eleccions al parlament espanyol. Curiosament avui llegeixo que la CUP (que no es presenten a aquestes eleccions) també aposten pel blanc (o nul segons la zona), mentre que Plataforma per Catalunya, un altre partit que tampoc es presenta i és de l’altre extrem de l’arc extraparlamentari també s’inclina pel vot en blanc…

Em fereix veure independentistes arrauxats que fan bandera del vot en
blanc, de l’abstenció o del nul. Cadascú ha de fer allò que creu més
convenient, en això estem d’acord, i més en una democràcia, però
(disculpeu) no ho acabo d’entendre.

Vaig sentir una lúcida frase a Francesc Canet [bloc], candidat d’Esquerra a Girona per a aquestes properes eleccions que em va agradar molt: “Votar en blanc és democràticament saludable, però políticament inútil“. A cada elecció ens hi juguem molt, a Girona més, cada no-vot augmentarà les possibilitats d’un PP que comença a estar pletòric. No val a badar.

Aquest estiu passat vaig tornar a Perugia, ciutat italiana del centre de la bota. Ha canviat molt en aquests 15 anys que fa que la conec. I els amics que hi tinc també han anat augmentant al llarg del temps. Ara retorna S. a Barcelona de visita i m’han vingut tot de records…

A la Paninoteca del Corso Garibaldi sempre hi puc trobar en P. Hi està abonat a l’hora de dinar, la una. Els carrers costeruts que porten al centre estan de reforma contínua. Perugia és la ciutat Etrusca més important i el seu nucli històric (centro storico) és una delícia. M’encanta passejar-hi, sobretot a l’estiu, a l’hivern fa massa fred pel meu gust.

Darrera de l’ufficcio postale hi ha il mercato all’aperto amb un bar amb terrassa amb una excel·lent vista dei monti Sibilini, nevats a l’hivern. A l’estiu, tercera setmana de juliol, l’Umbria Jazz omple els dies i les nits de música en directe. És un bon moment per anar-hi, l’animació és contínua.

Enguany hi vam ser a l’agost i tot ja era tancat per vacances. Després del festival hi ha poca cosa a fer, queden pocs estudiants i tot s’adorm fins a setembre. Els paisatges, per sort, són els mateixos i, això sí, sempre trobes lloc on seure als pocs restaurants oberts (Déu n’hi do els que hi ha de nous).

El primer cop que hi vaig arribar els amics que m’hi van acollir vivien en una casa del s. XIII, dins la muralla, prop de Corso Garibaldi al darrera la universitat. Els estudiants estrangers eren sobretot de llengües i just començava a albirar-se el programa Erasmus, que no arribaria fins uns anys més tard.

Fa quinze anys Perugia era una ciutat segura, acollidora, visitada per estudiants d’arreu per la seva prestigiosa Universitat per a estrangers. Ara hi ha càmeres de vigilància al centre per la criminalitat creixent, s’han donat casos escabrosos i cap precaució és poca. És una llàstima veure una ciutat com Perugia en aquesta tessitura decadent. Segurament trigaré a tornar-hi per manca de temps, però mentrestant la recordaré com era i com m’agradava viure-la…

El 25 de novembre (Dia contra la
violència contra les Dones) i el 8 de març (Dia de les Dones), són els dos dies
més assenyalats al calendari feminista militant. Per desgràcia quan s’ha de fer
un recordatori assenyalat és perquè les coses no van bé i cal canviar-les i per
si algú tenia cap dubte ahir dimarts 26 de gener va ser un dia negre pel que fa
a la violència de gènere: quatre dones van perdre la vida a diversos punts
de la península i ja en són 18 en el que va d’any i van ser una
setantena l’any passat. Aquest tipus de violència genera més mortalitat que el
terrorisme i això no obstant només ocupa planes als diaris o portada si és més
d’una dona morta.

Les dones encara estem lluny d’aconseguir el benestar que
ens correspondria pel fet de viure en un país com el nostre. El masclisme és
present encara en molts àmbits i si no voleu dir-li masclisme dieu-li oblit que
és una paraula més suau.

El mes de març també és un mes reivindicatiu per tal de
mostrar la desigualtat encara existent entre homes i dones. L’educació és fonamental per tal de posar les coses al seu lloc, però també el grau d’implicació de la societat en què vivim. Sovint als diversos actes que es realitzen aquests dies només hi som dones i em pregunto: vosaltres, homes, per què se’n sentiu exclosos? És que tant se us en dóna el
que ens passi? El que passi al vostre voltant?

Haurem de continuar treballant per sensibilitzar, per educar, per fer visible la desigualtat, però fins que totes i tots no ens hi impliquem a fons haurem de seguir lamentant fets com els d’ahir.

Tan de bo reaccionem aviat.

Em deixa perplexa la constància d’Artur Mas en demanar, dia sí dia també, que es respecti la llista més votada, la resta sembla que tant se li’n dóna…

Segurament és difícil de pair que dues vegades el Poble ha decidit donar-li més escons que als rivals, per tant ha tingut millor posició per negociar i, amb tot de cara, ha errat el tret.

Al nostre país (ens pot agradar o no, però és així), el qui tria el govern és el Parlament i nosaltres només tenim l’opció de triar com estarà configurat. En cap cas són eleccions presidencials com passa a altres països (França, EUA…). Potser és això el que ens atabala. Quan dipositem el vot a l’urna i el nostre partit en surt vencedor volem que mani a tots els nivells, però en realitat el que hem fet és donar-li millors oportunitats que als altres per a aconseguir el premi. Si Mas no l’ha aconseguit en les dues oportunitats que ha tingut res no fa suposar que no pugui tornar a passar i per això aquesta obsessió de canviar les coses. Però, si no vaig errada, des que va entrar el tripartit amb el conseller Carretero primer i en Puigcercós ara, s’està preparant una nova llei electoral que ha de fer la quadratura del cercle per a acontentar a totes les parts. Veurem què passa, perquè diuen que llei nova, votacions noves i tot pot començar de nou.

I podria passar que a Mas se li acabés girant en contra, com ha passat altres vegades. Volguer-se fer les coses a mida té certes perillositats, perquè ningú diu que a la propera vegada Mas sigui el més votat (amb aquesta nova llei o amb la que sigui), i si no ho és (posem per cas), quina cara li quedaria al dia següent quan ("gràcies" a ell) tindria la presidència un altre?

Després de veure l’explosió de joia i alegria dels kosovars i l’empipada de govern i oposició espanyols he pensat en el ric refranyer castellà:
"Cuando veas las barbas de tu vecino cortar pon las tuyas a remojar".

A Itàlia i a Portugal és possible. Aquí encara no. Curiós com els italians i els portuguesos ens han passat la mà per la cara amb una llei molt més avançada que la nostra.

“Fullejant” les pàgines de ciència de Público trobo aquesta notícia: La llei antitabac italiana millora la salut del cor, un argument més per als no fumadors i per a què aquí es facin les coses bé d’una vegada per totes…

Entre altres afirmacions a l’article es diu: Según un estudio publicado en la última edición de la revista Circulation,
la incidencia de síndrome coronario agudo fue un 11,2% menor en las
personas entre 35 y 64 años en el año 2005 que la registrada entre 2000
y 2004.

Altres estudis no publicats (assenyala l’article) també van en aquesta direcció on per al secretari de la Sociedad Española de Cardiología, Esteban
López de Sá, la interpretación es clara: “El que deja de fumar es el
fumador pasivo, el que realmente quiere dejarlo. Estas leyes son muy
útiles para los no fumadores”.

_{Fotografia extreta del mateix article de Público proporcionada per l’agència REUTERS.}

Dijous és un bon dia per anar al teatre i em venia de gust veure el retorn de l’Àngels Gonyalons als escenaris catalans, més encara al costat d’Abel Folk en el que anunciaven com “una comèdia àcida, intel·ligent, divertida i molt contemporània sobre les relacions de parella…”

M’esperava molt més de l’obra. El millor, potser, és quan els actors es posen a cantar (quina llàstima que l’Àngels no hagi fet més musicals). Hi ha escenes divertides, no diré que no, però a anys llum de l’acidesa, la intel·ligència i la diversió promesa, diguem que va pel camí i és un bon exercici, però no acaba d’arribar. És una comèdia lleugera amb un bon parell d’actors que fa passar una estona entretinguda sense buscar res més. A mi m’ha fet enyorar la primera obra que on vaig veure A. G. en directe: “Estant tocant la nostra cançó” amb en Pep Anton Muñoz (en Peris de “El Cor”), allò sí que era un diàleg àcid a més de bona musica i cançons. Ara trobem a l’escenari l’Àngels Gonyalons de sempre: els seus gestos característics, les seves maneres de dir les frases, d’interpretar-les… com fa vint anys (potser per això he pensat en aquella obra), m’havia enlluernat llavors i pensava (amb tota la innocència possible) que podia ser la nostra Katharine Hepburn, la nostra gran actriu, el nostre mite col·lectiu… qui sap, tot és possible encara, els mites no es fan en un dia i a l’Àngels encara li queda molt camí per córrer, però em fa la sensació que encara no ha trobat el seu gran paper com va ser “La Reina d’Àfrica” per a K.H., ja li arribarà espero.

En fi, si us passeu pel Borràs ja em direu si us ha agradat.

Post relacionat: “La Gonyalons torna al teatre”

_{P.s. L’Àngels Gonyalons portava avui un refredat de campionat, és tot un mèrit que hagi aguantat bé l’obra amb tos inclosa, sempre s’hi ha deixat la pell a l’escenari i el públic ho agraeix.}

Avui he sentit un debat encès sobre la vaga de demà convocada per tots els sindicats a l’ensenyament públic. Ahir vaig escoltar el conseller a "59 segons" i més tard als sindicats a "La nit al dia". L’educació és a les tertúlies i se’n parla perquè preocupa, i això és bo. Potser mai ens havia preocupat tant l’educació com ara, alguna cosa s’està movent perquè som cada cop més conscients que l’educació és molt important.

La Terribas va ser més incisiva amb els sindicats, però escoltant a uns i altres (si no conegués la situació des de dins) em quedaria en què els sindicats no tenen raó i sí el conseller, però les aparences enganyen…

Els sindicats (i molts ensenyants i associacions de pares i mares) estan preocupats perquè es va signar el Pacte Nacional per L’Educació i no s’està tirant endavant. De fet, la portaveu de l’Ustec ho va dir ahir sense amagar la satisfacció de ser els únics que no van signar el pacte i per tant ara els fets els hi donaven la raó. Em sap greu dir-ho, però és cert que el departament no està complint amb el pacte que va començar a embastar el conseller Bargalló i va reblar la consellera Cid. Sembla que el conseller Maragall va per lliure i no se n’adona de la bona feina que han fet els consellers precedents, cosa que li van recordar alguns sindicats fa pocs dies.

Bé, sigui dit que no sóc de cap sindicat ni tampoc faré vaga demà, perquè em sembla més aviat preventiva que curativa i ni tant sols hi ha hagut diàleg (tot i què potser sense l’amenaça de vaga el conseller tampoc s’hagués espavilat tant a oferir-lo). Si la vaga de demà s’enten com una manera de pressionar el conseller per a què comenci a aplicar el Pacte Nacional per l’Educació, llavors és una altra cosa, però em sembla que abans de cremar un cartutx com el de fer vaga, cal arribar a una situació més avançada i no a les primeres de canvi. Per desgràcia ens manifestem molt més alegrement quan hi ha governs d’esquerres que quan n’hi ha de dretes i potser això ens ho hauríem de fer mirar.

Anar a la vaga, amb el desprestigi actual que tenim el professorat, només fa que empitjorar la situació, perquè ja he dit abans que tertulians i molts oients estan a favor del conseller que molt hàbilment ha sabut buscar els suports necessaris i tenir els mitjans de comunicació a favor. Ara fa uns dies analitzava l’estudi de la Fundació Bofill i el canvi de xip que van fer els mitjans d’un dia per l’altre (Sobre els horaris del professorat i el tractament de les notícies I i II).

El que és cert és que a Catalunya s’inverteixen menys diners que a altres llocs on s’obtenen semblants resultats, per tant, tan "dolents" no devem ser el professorat d’aquí i segurament amb recursos adients es poden aconseguir moltes més coses, sort de la professionalitat i les ganes de la majoria del gremi.

Document de bases de la Llei d’Educació catalana
Sindicat ASPECP-SPS. Per què anem a la vaga?
Sindicat USTEC-STEs

És curiós com les polèmiques més enceses són per defensar o atacar als candidats demòcrates dels Estats Units. Potser perquè a les eleccions espanyoles no hi ha res de nou i fa mandra parlar-ne. De fet a Espanya ho tenen complicat per triar el vot, afortunadament a Catalunya tenim un ventall més ampli. En això també som diferents.

Però tornem a les presidencials americanes…

He anat al web d’Obama i he vist el que defensa. He anat al web de
Hillary i he vist el que defensa. No hi ha substancialment res massa
diferent en l’essencial; Obama és un home negre (però home al cap i a la fi), i
Hillary és una dona blanca (però dona al cap i a la fi), i em sobta veure defensors
arrauxats d’Obama que surten a qualsevol lloc menysprean Hillary i fan d’Obama el seu Déu. No he vist defensors de Hillary atacant Obama. El mes gran atac que li fan a Hillary és que és la dona de Bill Clinton, encara, malgrat tot, però no per les seues idees.

A tot això el currículum de Hillary em sembla molt més potent (pel que
ha fet pels nens i l’educació i les campanyes de prevenció i de
planificació familiar, pel que va voler fer amb la sanitat,
universalitzant-la, i no li van deixar fer, perquè vol legalitzar les
adopcions de les parelles homosexuals així com les seves unions, etc.,
un ideari que em sembla molt de l’estil "fets i no paraules" a
diferència d’Obama que diuen que parla molt bé, però fer el que es diu
fer encara no sé què ha fet, però sí promet molt i té molt carisma, potser a l’estil ZP
(apoyaré…).

En fi, si tenim la mirada posada allà és perquè encara són el primer
país del món i de com els hi vagi i què passi també en depèn Europa i
nosaltres.

Si hagués de votar allà, crec que ho faria per Hillary, malgrat tot,
perquè trobo que està molt ben preparada i sap el que vol, i sigui com sigui una dona em dóna més sensació de canvi que un
home, i m’agrada la idea que pugui presidir el país més potent del món.

(Photo by Richard Phibbs)

Són aquelles coses que passen que semblen casualitat. Fa uns dies que no toco l’ordinador anant d’una banda a l’altra com vaig, però l’altre dia escoltant el radiobloc de "El matí de Catalunya Ràdio" vaig sentir la notícia i tot just ara acabo de rebre un correu amb el (famós) vídeo d’Amnistia Internacional que fa vuit mesos que vol emetre i que el Ministeri d’Indústria no li deixa (censura?)…

Encara no he fet els deures pel que fa al cinema, però m’he posat al dia de teatre i realment Boscos Endins és altament recomanable.

M’ha agradat moltíssim la posada en escena que és tot un espectacle complert (vesturari, escenografia, moviments d’escenari…), tot molt ben fet. Molt bona música (s’enganxa), molt bones cançons (i els balls… no puc deixar de fer-ho des que he sortit), molt bons actors i actrius que canten molt bé o espectacularment bé (com Mone).

No us la perdeu, és un molt bon musical i en català per a tota la família.

M’afegeixo a la iniciativa de recordar el naixement de Jaume I i celebro el vídeo de vilaweb, realment molt interessant…

 

Homenatge a Jaume I en motiu dels 800 anys del seu naixement

El Rei Jaume I fou fill de Pere el Catòlic i de Maria de Montpeller.
Nascut a la ciutat occitana de Montpeller, regnà Aragó, Mallorca i
València, fou comte de Barcelona i Urgell, i senyor de Montpeller entre
el 1213 i el 1276. En Jaume conquerí i repoblà amb catalans Mallorca,
Menorca, les Pitiüses, València i Múrcia. Tot i que més tard Múrcia fou
lliurada generosament a Castella, quan encara les dues Corones
mostraven signes de germandat. Les gestes del rei es conegueren pertot
i la corona catalana, internacionalment respectada, restà a un pas
d’esdevenir un veritable Imperi. El Rei en Jaume fou anomenat «el
Conqueridor« per les seues accions memorables i victòries
incontestables. Jaume I és doncs qui configurà la base del que avui són
els Països Catalans.

Vuit-cents anys després del seu naixement, els membres
d’estatpropi.cat volem recordar al regent que amb tarannà guanyador
assentà les bases de l’actual nació catalana. Des d’EstatPropi.Cat us
proposem que la campanya «Suma’t al mapa per un Estat Propi», i per
tant el seu mapa, esdevingui el millor homenatge a lo nostre rei. El
mapa configura la nació que avui no només perviu sinó que lluita, fruit
del seu regnat. La portada d’EstatPropi.Cat és doncs la demostració que
vuit segles més tard, i malgrat les guerres perdudes i desventures
trobades, seguim avançant amb la determinació de situar la nostra nació
al nivell que per història, cultura, caràcter i voluntat ens pertoca.
Aquest 2008, des dels territoris que ell regnà i des de multitud de
contrades arreu del planeta, les catalanes i els catalans ens sentim
hereus del seu projecte, que adaptem i fem nostre amb l’empenta
necessària per a erigir un nostre propi Estat.

Text extret d’Estat Propi.cat