Aquest estiu passat vaig tornar a Perugia, ciutat italiana del centre de la bota. Ha canviat molt en aquests 15 anys que fa que la conec. I els amics que hi tinc també han anat augmentant al llarg del temps. Ara retorna S. a Barcelona de visita i m’han vingut tot de records…
A la Paninoteca del Corso Garibaldi sempre hi puc trobar en P. Hi està abonat a l’hora de dinar, la una. Els carrers costeruts que porten al centre estan de reforma contínua. Perugia és la ciutat Etrusca més important i el seu nucli històric (centro storico) és una delícia. M’encanta passejar-hi, sobretot a l’estiu, a l’hivern fa massa fred pel meu gust.
Darrera de l’ufficcio postale hi ha il mercato all’aperto amb un bar amb terrassa amb una excel·lent vista dei monti Sibilini, nevats a l’hivern. A l’estiu, tercera setmana de juliol, l’Umbria Jazz omple els dies i les nits de música en directe. És un bon moment per anar-hi, l’animació és contínua.
Enguany hi vam ser a l’agost i tot ja era tancat per vacances. Després del festival hi ha poca cosa a fer, queden pocs estudiants i tot s’adorm fins a setembre. Els paisatges, per sort, són els mateixos i, això sí, sempre trobes lloc on seure als pocs restaurants oberts (Déu n’hi do els que hi ha de nous).
El primer cop que hi vaig arribar els amics que m’hi van acollir vivien en una casa del s. XIII, dins la muralla, prop de Corso Garibaldi al darrera la universitat. Els estudiants estrangers eren sobretot de llengües i just començava a albirar-se el programa Erasmus, que no arribaria fins uns anys més tard.
Fa quinze anys Perugia era una ciutat segura, acollidora, visitada per estudiants d’arreu per la seva prestigiosa Universitat per a estrangers. Ara hi ha càmeres de vigilància al centre per la criminalitat creixent, s’han donat casos escabrosos i cap precaució és poca. És una llàstima veure una ciutat com Perugia en aquesta tessitura decadent. Segurament trigaré a tornar-hi per manca de temps, però mentrestant la recordaré com era i com m’agradava viure-la…