Les aigües turbulentes

El 23 d’abril va passar i aquest bloc no va dir ni ase ni bèstia sobre el meu sant (personal i nacional). Diuen que tots els sants tenen vuitada i, en conseqüència, no estarà fora de lloc que avui parli una mica de Sant Jordi.

Doncs bé, enguany la festivitat no va tenir gran cosa destacable. Personalment, passejada matinal per la Rambla tarragonina, molt animada però no agobiant com altres anys, proliferació de parades i paradetes, llibreries, editorials, venedors de roses… però també partits polítics (són necessaris?), sindicats (ídem) i fins i tot una associació protectora d’animals. Tothom donava o venia qualcom.

La meva compra de llibres va consistir en els tres volums d’Assajos de Montaigne. Si són tant interessants (segur que sí) com pesen, em dono per satisfet. Me’ls va vendre la meva neboda Laura, cada dia més eixerida, a la parada de la llibreria La Capona. És el segon Sant Jordi que ho fa: tant de bo continuï aquesta tradició.

I poca cosa més. Oblido deliberadament els tòpics del dia: Zafón i les cues de fans, els “escriptors mediàtics”, i la recepció a Pedralbes, amb els nostres prohoms brindant com si no passés res en aquest país. Però sí que passa: recordo que l’any passat el programa de TV3 del Cuní plantejava la qüestió de si Sant Jordi havia de ser festiu; aquest any, en una nova demostració d'”originalitat”, la pregunta era si Sant Jordi havia de ser la festa nacional enlloc de l’Onze de Setembre. No em vaig assabentar de quina opció va guanyar, però me la temo.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!