Les aigües turbulentes

Entro a la perruqueria, m’assec, li dic al barber com vull que em talli el cabell (igual que sempre) i directament em pregunta què hem de fer amb la guerra d’Ucraïna. Hi va haver un temps en què a les perruqueries es parlava de futbol i abans (i menys), de toros. Ara sembla que toca parlar de política internacional, i això és el que faig amb el professional de la tisora i la pinta. Arribo a casa i em trobo la senyora que ens ve a netejar, planxant diligentment una camisa, saludant-me i, sense solució de continuïtat, traient-me el mateix conflicte bèl·lic com a tema de conversa. També amb ella intercanvio punts de vista, plens de llocs comuns atesos els limitats coneixements que, tant ells com jo, tenim de tot el que està passant a l’extrem est europeu.

Limitats coneixements. Exactament aquest és el punt de partida que hauríem de tenir quan tenim la gosadia d’opinar (amb tot el dret, això sí) de la guerra a Ucraïna, perquè són molts els antecedents històrics i els condicionants diplomàtics, econòmics i socials mal coneguts o, directament, desconeguts. De manera que a l’hora de jutjar el que està passant allí (més enllà del desig del cessament immediat d’hostilitats, naturalment) convé fer-ho a partir de fets inqüestionables i que, per tant, no haurien de ser objecte de refutació ni tan sols en el cas de simpaties o afinitats ideològiques per un o altre contendent. I el fet objectiu, obvi, és que el que va començar dijous 24 de febrer, a les 8 del matí, hora catalana, fou una invasió militar d’una potència (Rússia) contra un estat veí (Ucraïna), violant els més elementals principis del dret internacional: el respecte a les fronteres establertes i a la sobirania dels estats. A partir d’aquí resulten sobrers els posicionaments provinents de la nostra inefable esquerra presentant el conflicte com un enfrontament entre Rússia i l’OTAN, posant-les al mateix nivell en un pueril exercici maniqueu.

Hi ha un determinat sector de la nostra societat que tendeix a blanquejar tot allò que sigui aliè al complex Estats Units+OTAN+Europa+Israel. Rússia, com Xina, els països musulmans o Llatinoamèrica participen d’aquest privilegi, de manera que, en la seva limitada capacitat d’anàlisi, tot el que facin aquestes darreres potències alguna cosa bona tindrà. Però no, la realitat és molt diferent, i tornem a altres fets objectius o difícilment discutibles: Putin, l’autòcrata rus, va justificar la invasió (que, naturalment, endolcí amb eufemismes com “intervenció militar”) en uns termes escruixidorament semblants als usats per Hitler abans de llançar la Wehrmacht contra la pobra Polònia; titlla el govern ucraïnès de “nazi”, quan el president Zelenski és jueu amb avantpassats represaliats pel Tercer Reich; l’OTAN, a aquesta hora i que jo sàpiga, no ha entrat en accions bel·ligerants, no se la pot posar al mateix nivell que Rússia (per més d’un motiu) i com la Unió Europea més aviat ha deixat els ucraïnesos a la seva sort; un dels motius de fons de la invasió és la por russa a que Ucraïna ingressi a l’aliança defensiva atlàntica, és a dir, el fet de no ingressar-hi no ha evitat igualment l’ocupació. Podríem seguir amb més raonaments: hem de fer costat a Ucraïna.

I nosaltres, més enllà de còmodes opinions de cafè, de Twitter o de bloc de Vilaweb, què més hi podem fer? És una pregunta que sempre em martelleja cada vegada que esclata un conflicte en alguna part del planeta. Deixo de banda benintencionades accions del tipus concentracions de rebuig en consolats o llaços i coloms de la pau a les xarxes. La nostra insignificança personal i col·lectiva ens impedeix, em temo, incidir en aquestes qüestions d’alta diplomàcia internacional condicionades, com ja s’ha dit, per múltiples situacions, contextos o interessos dels quals no tenim un coneixement prou profund. La desinformació, multiplicada exponencialment per les noves maneres de comunicar-se,  ja ha fet puntual acte de presència en l’esclat d’aquesta guerra, i no ajudarà sinó tot el contrari a tenir un retrat imparcial, precís i rigorós de l’estat de la qüestió. Per tant, ens pertoca no contribuir donant altaveu al que no és fiable. Potser és preferible parlar menys. Per la meva part, m’agradaria evitar tornar-no a fer. Tant de bo sigui perquè les aigües (en aquest més que turbulentes) tornen a la necessària calma per al bé de tots.

[Imatge: l’estatua de la Berehyinia, mare terra símbol del nacionalisme ucraïnès, presideix la plaça Maidan, de Kíiv; Viquipèdia] 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!