Les aigües turbulentes

Avui fa vint-i-cinc anys que morí el president Tarradellas. Qui va popularitzar la frase “ja sóc aquí!” al moment de la seva tornada a Catalunya és avui una figura bastant oblidada: sembla que hagi deixat de ser-hi, aquí. I això que va ser una personalitat controvertida, sense dubte. Abans que res, he de dir que jo sóc anti-tarradellista: mai no vaig estar d’acord amb el seu estil personalista que, al cap i a la fi, el va dur a enfrontar-se a tot quisque, l’Assemblea de Catalunya, Jordi Pujol, Montserrat, l’Òmnium, Josep Benet…

Dit això, el procés del seu retorn a Catalunya com a president d’una Generalitat (re)instaurada, ha de ser jutjat a la llum del que va significar aquell discutible (però necessari) exercici de tripijocs a moltes bandes que convenim en denominar “transició”. Efectivament, mirat des d’aquesta òptica, la jugada suarista-tarradellista va ser perfecta: el govern de la UCD, com avui recordava Pere Portabella, protagonista d’aquells fets, desactivava la possibilitat de que la restauració d’algun tipus d’autogovern fos liderada per l’esquerra catalana, guanyadora de les eleccions, cedint el protagonisrme a un Tarradellas que formaria el govern d’unitat nacional que no havia estat capaç de fer (millor dit, que no va voler mai fer) mentre era l’exiliat de Saint-Martin-le-Beau. De l’altra banda, Catalunya aconseguia, via Tarradellas, que una institució de la legalitat democràtico-republicana fos reconeguda abans de l’aprovació de la Constitució, pel camí d’aplicar imaginativament la legislació franquista: poca gent recorda ara que Tarradellas, en realitat, va ser nomenat president de la Diputació de Barcelona, cosa que li permetria tenir sota les seves ordres a un grapat de mossos d’esquadra. Mossos i més coses: secretàries, departaments, presència institucional, protocol… poder?

Tarradellas és el protagonista d’una curiosa anècdota personal. El dia que el president visità de manera oficial Tarragona jo em trobava al balcó principal de l’Ajuntament mentre l’alcalde el rebia i li feia els honors a la porta principal, just sota meu. Encara no sé com vaig poder accedir a un lloc tan privilegiat, perquè no tenia cap “contacte” a la casa gran ni ningú m’ho va impedir. El cas és que em vaig trobar dalt del balcó i, a sota meu, el principal mandatari de Catalunya. Només que hagués deixat caure el paraigües que duïa (aquell dia pluvisquejava) i, amb una mica de punteria, hagués malferit Tarradellas. Potser hagués canviat el curs de la història; la meva, segur.

[Imatge: el president Tarradellas i l’alcalde Recasens, recentment traspassat, el dia de l’anècdota a què faig referència; www.tarragona.cat]