Les aigües turbulentes

Tot el meu rebuig cap a la sentència que avui ha inhabilitat el president Torra i tota la meva solidaritat cap a la seva persona. Crec que ha estat una digníssima autoritat i un eficaç gestor en el convuls període que li ha tocat comanar. Voldria apuntar, però, algunes consideracions.

En el seu moment ja vaig mostrar les meves reserves sobre l’espectacle d’estira-i-arronsa en què es va convertir l’episodi de la pancarta al balcó del Palau de la Generalitat, origen i excusa per a la ignominiosa decisió que avui perpetra la justícia espanyola. Segueixo pensant, i el president Torra ho va acabar reconeixent ahir en la molt recomanable entrevista que Vilaweb li va efectuar, que l’actual règim autonòmic més que una ajuda pot arribar a ser un obstacle per a la consecució de la independència de Catalunya. Això no vol dir que s’hagi de renunciar a assolir-ne el control ni a aprofitar-lo per a dur a la pràctica totes aquelles polítiques que signifiquin un progrés per a la nostra societat, fins on permetin les limitacions legals, competencials i pressupostàries (que són, en definitiva, el que dóna sentit a les ànsies de major llibertat). El que és un error, crec jo, és voler utilitzar el minso poder autonòmic per prendre decisions de calat independentista, per molts simbòliques o innòcues que siguin (i la col·locació de la pancarta ho era). Són actuacions suggerides per la “desobediència”, concepte tant atractiu com de mal dur a la pràctica, que precisa d’una molt treballada estratègia prèvia (que no existeix) i d’una fèrria determinació per part dels que n’han de ser protagonistes (que està per veure que la tinguin). És una manera d’autoenganyar-se, d’anar-hi anant que no porta enlloc, una manera de marejar la perdiu que aconsegueix desmotivar la societat aquí i donar arguments i noves mostres de repressió allà.

Hi ha més raons per no jugar a l’independentisme des de les institucions autonòmiques (i això també és aplicable al món local). Aquests són uns àmbits amb (més o menys) poder real, legítim objectiu de totes les forces polítiques, que hi voldran implementar les respectives propostes ideològiques i assolir-ne la màxima representativitat en termes d’escons, consellers, regidors, assessories o el que calgui. En aquestes condicions, és molt difícil demanar la màxima unitat entre les diferents forces, per molta coincidència que hi hagi en l’objectiu final. La prova són les contínues i deplorables mostres de desencontre entre bàndols ideològics, per a desconcert de la pacient ciutadania de peu.

No: l’accent en la política independentista s’ha de posar en un altre lloc. A banda de la mobilització popular (que té les seves pròpies lògiques i tempos), cal centrar els esforços en altres àmbits institucionals: el Consell per la República, per exemple, no mediatitzat pel poder espanyol i lliure de batalles ideològiques del dia a dia, és l’òrgan transversal a potenciar i com a veritable dipositari de la sobirania, deixant-lo de considerar una mera carcassa simbòlica, perquè no l’és. És el nostre Govern a l’exili, el govern que pot col·locar una pancarta a la seva seu sense desagradables conseqüències. El que pot traçar les grans línies estratègiques diplomàtiques o jurídiques, dos camps d’innegable èxit enfront les frustracions peninsulars.

En qüestió de dies, potser d’hores, Catalunya ja tindrà tres presidents: un d’exiliat, un d’inhabilitat i un de provisional. Déu n’hi do. No ens oblidéssim, però, d’un quart president: el que, des de Madrid, remena les nostres cireres. Potser que comencem a arremangar-nos de veritat per revertir la situació perquè ja és insostenible. La tarda d’avui anirà curulla d’airades intervencions a les xarxes, de mostres de rebuig, de crides a concentrar-se en carrers i places… Ja està bé, però, com he llegit no fa gaire (i he repiulat), no volem més respostes: volem propostes.

[Imatge: Vilaweb]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!