Les aigües turbulentes

La pretensió de l’ús normal i oficial del català a les institucions europees, que es donava per fet, sembla que no serà tan fàcil com es preveia i que el recorregut fins al final esperat no serà bufar i fer ampolles. Que sapiguem, els governs suec i finès ja han fet saber que posen algunes pegues a l’afegiment de diverses llengües hispàniques (no totes, per cert) a la ja llarga llista d’idiomes oficials de la Unió Europea. Ja veurem com acaba l’aventura. La postura escandinava pot provocar sorpresa, decepció o frustració però respon a una lògica de pes: ells miren pels seus respectius interessos i obren en conseqüència, com a estats independents que són. És la realpolitik i s’ha d’acceptar. Se’n diu diplomàcia i política internacional i no entén d’amics o enemics. El dia que Catalunya sigui independent també podrà fer el mateix.

És possible que la causa d’aquesta posició sigui d’ordre purament econòmic i pràctic, però també és possible que la raó sigui de caràcter polític i es preguntin perquè Espanya demana l’oficialitat de diverses llengües a Europa quan no ho aplica al seu territori: en contra del que a vegades es pensa, el català, el gallec o l’èuscar no són llengües oficials de l’estat, sinó únicament d’algunes comunitats autònomes. Si es donés el primer cas, les portes per a la nostra llengua i les altres haguessin estat obertes des del primer dia de la incorporació de l’estat espanyol a la Unió. I si Catalunya fos independent i integrada al club europeu, el català seria oficial a un i altre lloc, sense més problemes.

Es miri per on es miri, la consecució d’un estat independent aplana qualsevol obstacle per l’ús normal, a tots nivells, del català a la Unió Europea. Queden pocs dies per commemorar el sisè aniversari del Referèndum i els arguments i raons que van portar a la seva celebració per aconseguir de forma democràtica la independència, no només continuen intactes sinó que són més peremptoris que mai.

[Imatge:elpuntavui.cat]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!