Com a cirereta de l’embafador pastís espriuà, ahir es va inaugurar als Jardinets de Gràcia un monument a la seva memòria, a afegir als molts i desgraciats exemples de mal gust urbà de la ciutat comtal. No és exactament un monument, sinó una mena d’abeurador metàl·lic allargat, entaforat a terra i ideal perquè els noctàmbuls de cap de setmana que pul·lulen per la zona el facin servir d’urinari. Segons explica l’autor del despropòsit, Frederic Amat, el pretès monument és el motlle de l’obelisc que es troba més avall (el popular llapis del Cinc d’Oros). Ja.
Per què costa tant que a Barcelona s’erigeixin monuments diguem-ne normals o que no facin mal a la vista? El pedrot de Macià (a la imatge) o el bust desproporcionat de Cambó a la Via Laietana són dignes continuadors d’aquella caixa de metacrilat del passeig Picasso, el fregall de la Fundació Tàpies o el nonat mitjó d’ídem, per no parlar de la inclassificable instal·lació de la plaça dels Països Catalans. La llista és llarga.
Que no érem un país amant de la cultura? Que no havíem quedat que als catalans ens perdia l’estètica? Es veu que ja no. Permanyer, cal fer alguna cosa!
[Imatge: Wikipèdia]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Dono una idea a l’artista Frederic Amat (no cobro comissió ni drets d’autor; és una proposta a títol benèvol): Enreixar l’urinari [perdó: el monument] prenent com a mòdel un parc públic [sic] de Manresa:
http://www.regio7.cat/manresa/2013/06/01/nova-actuacio-treure-estructures-metalliques/234674.html
Fins i tot sortirá barato l’enreixat: amb uns quants metres de la ferralla “sobrant” a Manresa, crec que n’hi haurá prou. Els manresans, de ben segur, que ho deixarien a bon preu (amb la condició de penjar-hi una placa d’agraïment).
De ben segur que si s’aclopa la meva idea al bodrio actual, en pot sortir un de més gros. I amb una lectura freudiana relacionant l’enreixat, l’urinari i la situació política que vivim (reminiscències d’en Tàpies, sens dubte).
Atentament