Les aigües turbulentes

A l’encreuament entre el passeig de Tomás Morales i el carrer Bravo Murillo de la capital grancanària s’alça un bust (a dalt) dedicat al polític extremeny que dona nom al segon dels carrers. Què justifica aquest homenatge per a un home que no era canari ni va ocupar mai cap càrrec a aquestes illes? Doncs que el 1852, essent president del Consell de Ministres espanyol, promogué la Ley de Puertos Francos de Canarias, que afavorí des de llavors el tràfic comercial marítim i per tant fou decisiu per al desenvolupament econòmic de l’arxipèlag.

El port de Las Palmas (dreta) és sens dubte l’actiu econòmic més important amb què compta la capital i la seva infraestructura més destacable. Les xifres parlen soles: és el 18è de la Unió Europea i el 98è del món per tràfic de contenidors. El 2007 rebé 9.982 vaixells i vora un milió de passatgers (el turisme de creuers és determinant en l’economia ciutadana). Està connectat amb altres 180 ports a a través de 30 línies marítimes. De fet, el port sempre ha estat important i la seva existència ha condicionat la història de la ciutat. La carretera de Las Palmas al nou barri del Puerto o la implantació del tramvia s’expliquen per la seva existència. La seva puixant activitat comercial suposà el naixement d’una nova burgesia comercial i del moviment obrer, que protagonizà el 1910 la primera vaga.

Encara que primitivament el port ocupava la zona de l’actual parc de San Telmo, al segle XIX es decidí la seva construcció a l’actual emplaçament, la badia de la Isleta. L’aprovació de l’esmentada llei de ports francs tingué molt a veure amb l’impuls inicial, però va caldre vèncer molts obstacles econòmics, polítics i tècnics per tirar-ho endavant. En el procés van resultar importants les pressions de la burgesia insular de l’època (Tomás Miller o Juan Bautista Ripoche) i decisives les gestions del molt influent polític (i cacic) Fernando León y Castillo, que fou conegut amb el sobrenom de conseguidor. Les obres del port (que també es coneixeria com el Puerto de la Luz, esquerra) començaren el 1883, amb la construcció dels molls de La Luz i Santa Catalina. Al tombant de segle s’iniciaren les escales internacionals i superà el port tinerfeny en vaixells i tonatge en vigílies de la Primera Guerra Mundial, un conflicte que suposaria una disminució dràstica de l’activitat del port, degut a la presència de submarins alemanys. Aquesta dependència del comerç exterior encara es posaria més de manifest amb la crisi del 1929. Posteriorment recobrarà el seu paper econòmic i comercial. Fites d’aquest creixement serien el moll gran que substituiria l’antic port del Refugio (1935) i la construcció del port exterior, a les dècades dels 60 i 70.

Amb l’establiment del Régimen Económico y Fiscal de les Canàries (REF) i l’entrada de l’estat espanyol a la Unió Europea, la legislació de Bravo Murillo perdé la seva raó de ser i va ser substituïda per una nova figura econòmico-jurídica, la Zona Franca, però el deute de la ciutat cap al polític de Fregenal de la Sierra segueix estant plenament justificat.

[Informacions extretes de Viquipèdia; imatges: Viquipèdia, canarias7.es]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!