Les aigües turbulentes

Nit de difunts. Anem a fer una breu visita exclusivament digital als cementiris de Las Palmas. N’hi ha quatre i són, per ordre cronològic de creació: el de Las Palmas pròpiament dit (o també vell o de Vegueta; a dalt, interior), el de Tafira, del del Puerto i el de San Lázaro.

Fins fa dos-cents anys no hi hagué cementiris pròpiament dits a Las Palmas. Les instruccions de l’època de Carles III, en el sentit d’habilitar espais concrets i apartats dels nuclis de població per enterrar els morts (i evitar així les molèsties que comportava fer-ho als voltants de les esglésies) no foren tingudes en compte, almenys en aquesta ciutat, fins a principis del segle XIX. I fou una epidèmia de febra groga, el 1811, la que agilitzà el sorgiment del primer cementiri, situat a Vegueta, les obres de construcció del qual s’allargaren des del 1812 fins el 1815. El projecte era de l’escultor José Luján Pérez, el reconegut autor d’imaginaria religiosa, que també fou l’autor del frontis classicista d’ordre toscà que dona entrada al recinte (a dalt). Amb una superfície de 9.800 m2, avui pràcticament en desús, conserva alguns indrets d’interès, com el monument funerari de la poderosa família Manrique de Lara, el dedicat a les 79 víctimes del naufragi del vapor italià Sud-américa (1888) o la tomba del poeta Tomás Morales, obra de Victorio Macho.

Situat a la carretera de Marzagán, al denominat Lomo del Capón, el cementiri de Tafira fou inaugurat el 1939. Té una superfície de 6.500 m2, un sector dels quals és reservat a enterraments de la comunitat jueva. Dos anys després, s’obria el cementiri del Puerto, a l’avinguda d’Ansite. Amb 14.144 m2, acull en el seu cas espais reservats a les comunitats coreana, bahai, jueva i musulmana.

El cementiri de més superfície, en molt, és el de San Lázaro, obert el 1960. Els seus 123.000 m2 s’extenen al que en aquell moment era un descampat de la ciutat i avui integrats a la zona d’expansió de Siete Palmas, ben a prop de les emblemàtiques instal·lacions esportives de l’Estadi de futbol i el poliesportiu Gran Canaria Arena. També aquest cementiri (a dalt) té dos espais reservats als membres de les comunitats jueva i islàmica. Com cada any, quan comença l’octubre, el recinte veurà una notable afluència de visitants, en contrast amb l’habitual silenci o fins i tot oblit de la resta de l’any. Ja ho deia Bécquer, que solos se quedan los muertos… 

[Informacions i imatges: laprovincia.es, grancanaria.tv, elfunerariodigital.com]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!