Bé doncs, el gran germà ha dictaminat definitivament que el 25% de l’horari escolar s’ha d’impartir en castellà. És un misteri arribar a saber per què un organisme judicial està en condicions de fixar ràtios o magnituds en principi reservades als tècnics de la matèria; també se’ns escapa als mortals endevinar quin és el criteri seguit pels togats per arribar a aquest 25% i no el 20 o el 30. En tot cas, la nova estocada contra la inmersió lingüística ja és definitiva. Ara toquen, és clar, els plors i laments de consuetud. “La llengua no es toca” és el gallinaci clam d’un poble i d’una societat desorientats, incapaços de concretar objectius estratègics o prendre decisions mínimament valentes.
La llengua ja fa molts anys que es tenia que haver tocat. El nou revés judicial ens arriba poc després de que s’hagi generalitzat i acceptat implícitament el que ja sabien els que estaven nel segreto de la cosa i que només alguns gosaven fer-ho públic, amb gran escàndol dels defensors d'”el nostre mal no vol soroll”: la immersió lingüística no s’estava aplicant correctament o, senzillament, no es controlava de cap manera. Hom es pregunta per la raó de tants anys de deixadesa, de silenci interessat, de mirar cap a un altre cantó. Quan sortia el conseller de torn treient pit per les macroxifres positives de l’evolució del català, sabia del seu autoengany o les seus assessors li amagaven pietosament altres magnituds menys falagueres? Quan l’oposició fiscalitzava aquest mateix conseller, disposava de xifres alternatives o també estava in albis? La pregunta també val, i és especialment pertinent, per a aquella oposició política nascuda expressament per denunciar i combatre un suposat arraconament del castellà a les aules, que no només era fals (com adequadament s’argumentava a aquella oposició tenaç i filibustera) sinó que era el català la llengua arraconada en molts centres escolars, singularment en aquells situats en zones amb una realitat sociolingüísticament més complexa. I no tot era cosa de polítics i d’administració. El professorat, el més directament afectat per la situació i que era protagonista i primer responsable de tot plegar, què hi deia? Aquests sí que sabien què passava. Els sindicats d’ensenyament, tan bel·ligerants amb tot el que fa referencia a la seva professió, des de reivindicacions raonables fins a les nimieses més ridícules, per què callaven com a morts (anava a dir una altra paraula, però no vull ofendre)?
Però la llengua no es tocava, no fos cas. Ara de nou, correm-hi tots. El president Aragonès, erigit en un paper de milhomes que no li escau gens, “exigeix” no sé què al govern central. A Madrid tremolen. De fet, el tribunal i la seva sentencia ho posa fàcil a tots aquells responsables polítics o administratius que vulguin avançar de veritat, sense trampes i sense silencis, en el terreny de la normalització lingüística. La sentència obliga a un 25% de classes en castellà. Molt bé (és ironia). Doncs això vol dir que el 75% restant s’han de fer en català. Ho diu un tribunal: via lliure per supervisar (monitoritzar, com diuen ara) el compliment estricte de la llei, amb inspeccions a ple rendiment i les mesures disciplinàries adequades. Veuràs si tocarem ara la llengua. Potser ara sí que avançarem, qui ho havia de dir.
Alternativament també han sorgit veus reclamant desobediència, no fer cas i tirar pel dret. Oblidem-nos-en. Desobediència alcaldessa de Berga style? Fent veure que sí, però no? O desobediència de debò? Caldria massa gent implicada i tots sabem que això no és possible. No ens fem trampes al solitari, si us plau. Més val que ens dediquem a circular per les angostes vies que ens ofereix la minsa autonomia i, paral·lelament, treballem des d’espais alternatius (Consell per la República i societat organitzada) per la consecució d’un estat independent, l’únic que ens garantirà salvar la llengua o, com a minim, incidir adequadament sobre el seu futur.
[Imatge: Vilaweb]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!