Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

15 de maig de 2022
0 comentaris

Eurovisió ja té una edat

Jo era un eurofan. Era. El Festival d’Eurovisió de la meva infància, adolescència, joventut i maduresa havia aconseguit captivar-me amb els seus cantants, les seves melodies, les seves posades en escena i el seu sentit de l’espectacle. Però ja no. Només faltava la pandèmia, que d’alguna manera ha afectat el certamen durant dos anys seguits, perquè el festival culmini el que ja era una decadència en tota regla, presidida per una abassegadora presència de l’anglès, una constatable manca de cançons enganxoses (“eurovisives”), una caricaturització del que havia estat una explosió de llibertat i tolerància (penso en el vessant LGTB, però no només) i una evident interferència de factors extramusicals en els resultats de les votacions. Això va quedar palmàriament clar ahir amb el triomf d’Ucraïna, gràcies a un vot popular mogut per raons purament emocionals. Avui els espanyolets o quasi-espanyolets es queixaven a les xarxes, al crit de ¡tongazo!, que l’extravagant conjunt d’aquella república de l’est s’imposés àmpliament a la seva adorada Chanel, la seva cançó d’ordinària lletra i la seves coreografies chonis. I què es pensaven? És la política, amics. Amb els anys han anat polititzant el certamen musical (només faltava ja la presentació dels cantants, al principi de l’espectacle, lluint les banderes de cada país, igualet que els Jocs Olímpics) i, doncs, jo també entro en el joc polític: m’alegro, i molt, de la nova derrota d’Espanya (per 53a vegada consecutiva). Que ens deixin participar com la nació que som i ja en parlarem.

A pesar de tot, vaig seguir el festival amb l’innegable interès que suscita un programa d’aquestes característiques un tranquil dissabte a la nit. Aquests són alguns apunts que vaig prendre:

— Parlava de l’absolut domini de l’anglès. Aquest any ha estat el summum. Una de les poques excepcions ha estat, curiosament, la cançó francesa, cantada en bretó. Per cert, el francès ha estat absent de les interpretacions. Fins i tot el suís, que ja és dir, cantà en anglès. Una pena.

— L’anglofília i la globalització dominaren la pròpia organització del festival. Encara que aquest es celebrés a Torí, les referències a Itàlia (deixant de banda els mini-espots publicitaris entre cançó i cançó) i a la llengua italiana foren minses. Fins i tot els tres presentadors (que no semblaven prototípicament italians) parlaven tota l’estona en anglès (o això em va semblar endevinar sota la xerrameca dels locutors espanyols). Per cert un d’ells (presentadors, vull dir), la Laura Pausini, em va recordar poderosament la consellera Laura Vilagrà. TInc raó?

— Com ja ens té acostumats, el festival va ser una desfilada d’abillaments inverosímils, potser pensats només per cridar l’atenció i que el públic els recordés a l’hora d’emetre el televot. Molt lluentó (o brilli-brilli, com diuen també): el duo d’Itàlia en duia al vestit i als audífons, respectivament; també s’hi va apuntar l’anglès, en principi favorit, la representant del país veí el de Romania, que sorprengué al respetable amb una cançó d’aire pseudoflamencs. Les indumentàries dels grups moldau o el ja citat ucraïnès cridaven l’atenció. A destacar també Finlàndia (impermeable groc), Bèlgica (caçadora platejada) o Austràlia (un enorme faldó blanc, com de vellut, que s’ha posat de moda als photocalls).

— La posada en escena va deixar molts moments resenyables. Malgrat la decadència que déiem, s’ha de reconèixer que la sofisticació tecnològica en forma de pantalles, mapatges, pirotècnia i vols de dron fa l’espectacle més digerible. Txèquia oferí uns vídeos mostrant l’estàtua del David volant a trossos: em pregunto quina impressió causaria això en el públic del país anfitrió. Armènia es decantà per un decorat folrat de clínexs que la cantant anava arrancant, mentre que la grega deambulava entre cadires que s’anaven derretint lentament, potser una metàfora de tota l’Eurovisió.

— Capítol a banda fou la representant sèrbia, que respon al nom de Konstratka i que es passà tota l’estona rentant-se les mans per il·lustrar la conveniència d’un corpore sano. Pròrroga de la pandèmia?

— Eurovisió és nostàlgia, i aquesta es va colar ahir com a mínim en tres intèrprets femenines. La representant lituana era un calc de la Mireille Mathieu, ara potser desconeguda per la generació Z (o com es digui) però que va causar furor als seixanta dins i fora dels escenaris; la cantant sueca actuà descalça, igual que la Sandie Shaw, igualment recordada pels que tenim una edat; però per nostàlgia en estat pur, l’actuació de Gigliola Cinquetti interpretant Non ho l’età als seus setanta-i-tants anys…

— Sí, el festival sí que té una edat. Com donar-li continuïtat tot redreçant-lo i polint-ne les deficiències? Ja veurem. De moment l'”apassionant” debat del dia després consisteix en elucubrar on s’organitzarà l’any que ve, donades les dificultats que tindrà Ucraïna per fer-ho, per tristes raons de tots sabudes, de manera que països i ciutats ja s’estan postulant per aquest enverinat repte. Proposo fer-lo a Olesa de Montserrat, el poble natal de Chanel. Al Teatre de la Passió, concretament.

[Imatge: la representació d’Estònia, la meva favorita en els dos sentits; foto eurovision.tv, EBU/Andres Putting]

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!