Les aigües turbulentes

Assistència al segon acte polític a Tarragona des que va començar la pandèmia. Curiosament, com el primer, ha estat una presentació de llibre de Gonzalo Boye al mateix lloc, el passeig de les Palmeres, i amb els mateixos organitzadors (ANC i Juristes per la República). Acompanyat del qui fou vicepresident del Parlament Josep Costa, l’advocat xilè ha desgranat, amb aquella barreja d’ironia, naturalitat i solidesa tècnica que sempre gasta, les vicissituds de l’equip de defensa jurídica dels més il·lustres dels nostres represaliats. El llibre presentat tracta de les clavegueres de l’estat i sobretot s’ha parlat de la justícia espanyola com l’autèntic poder suprem de l’estat, un poder arbitrari que fa que la ciutadania no tingui, com ha afirmat Boye, seguretat jurídica, és a dir que ja no podem estar segurs de què es pot fer i què no. Un poder que contrasta amb els aparells judicials de l’altra banda dels Pirineus que deuen estar astorats dels mètodes i de les decisions de les togues espanyoles. Boye i el seu equip d’advocats batallen incansablement en els diferents fronts que tenen encomanats, aconseguint esperançadors èxits o engruixint la carpeta d’argumentacions per aportar a Europa (i Espanya mai no falla en aquest sentit). Uns èxits que, ha lamentat, després no són prou rendibilitzats políticament i ell, que sempre recalca que no és un polític, ha fet una estirada d’orelles a unes formacions que es diuen independentistes però que no són capaces d’anar prou a la una: cal anar “tots en el mateix vaixell i no cada un a la seva pastera”, ha dit. El millor de la vetllada, una de les moltes anècdotes viscudes el darrer any: compartint avió a Estrasburg amb Abascal i Hermann Tertsch, va aparèixer una eurodiputada de Podemos que el va saludar ostensiblement: “¡¡¡Hombre, Gonzalo, un abrazo!!!”. Les cares dels fatxes eren tot un poema.

[Imatge: assemblea.cat]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!