Les aigües turbulentes

Quan la teva nació no té un estat propi, és a dir quan està inclosa, si us plau per força, en un altre estat, la llista de greuges, problemes i maldecaps pot tendir a l’infinit. No descobreixo cap sopa d’all. Un dels que se’ns pot presentar als catalans pel fet de dependre administrativament d’Espanya és fins a quin punt aquest estat l’hem de sentir com a propi en determinades ocasions; dit d’una altra manera: si som “espanyols” a les dures, per què no ho podem ser a les madures quan es donen uns condicionants concrets. Tot plegat pot originar un dilema. Ho dic pels dos exemples que ens ha fornit l’actualitat informativa aquest cap de setmana.

Exemple 1: el tenista Rafael (es fa dir Rafa, que queda més enrollat) Nadal ha guanyat de nou no sé quin premi o Slam (el mon de la raqueta em deixa molt indiferent). Grans alegries i felicitacions. Malgrat el currículum del personatge (estètica pijo-dretana, problemes fiscals, amistat amb l’emèrit), no deixa de ser un mallorquí, és a dir, un connacional des de l’estricta ortodòxia fusteriana. Tenim dret a afegir-nos a l’alegria pel seu nou triomf? O hem d’esperar algú que ens faci més tilín? Quina se suposa que ha de ser l’actitud d’un patriota català aficionat al tennis? Ho dic perquè per aquesta regla de tres, els catalans no podrem celebrar una victòria tennística fins que siguem independents. Per què redimonis no podem celebrar-ho abans?

Exemple 2: sí, parlaré del Festival de Benidorm. Una bona part de l’opinió pública catalana ha seguit aquest any, amb inusitat interès, el procés de selecció d’intèrpret i cançó que l’estat espanyol (en realitat RTVE, però ja ens entenem) presentarà al Festival d’Eurovisió. La raó? Havien arribat a la final dues candidates que sonaven bé a les nostres delicadíssimes oïdes ideològiques i identitàries: un grup gallec interpretava la peça en aquella llengua i amb alguna aportació en català, fent-ne a més bandera reivindicativa i un altre grup (femení com el primer) encapçalat per una catalana, presentava una desimbolta aposta per l’alliberament de la dona (el famós empoderament) metàforicament representada per una enorme mamella damunt l’escenari, de resonàncies woodyalleneses. Tornem al mateix dilema. Si Catalunya té barrat al pas a l’eurofestival (l’experiència andorrana no va acabar de fer el pes) i només hi pot accedir qui té un estat, hem de desentendre’ns-hi igualment o tenim dret a dir-hi la nostra (és a dir, a considerar-lo com a propi) pel fet que hi participin cantants que ens poden resultar més propers, simpàtics o afins ideològicament. Perquè si no ho podem fer, passa el que amb el tennista: fins que Catalunya no sigui independent seguirà completament marginada d’un esdeveniment internacional a la que té dret a participar-hi d’alguna manera, encara que sigui pagant l’humiliant preu de fer-ho a través de l’estat si aquest ho accepta (que enguany tampoc ho ha acceptat, i la prova són els estranys tripijocs perquè resultessin guanyadors una tal Chanel i coreografia ad hoc).

El meu dilema personal hagués estat aquest: si les Tanxugueiras aconseguien fer arribar la seva interpretació a Europa, ¿hauria de desitjar-los la victòria o, pel contrari, que Espanya obtingués zero points, que és del que me n’alegro cada any que això passa? Afortunadament tinc molt clar el lloc en què vull que quedi la cançó finalment seleccionada, tant ordinària com impresentable: a la cua.

[Imatge: vigoplan.com]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!