Les aigües turbulentes

Ben trobada la proposta de cants per a la manifestació de l’Onze de Setembre que ens fan Màrius Serra, Salvador Cardús i companyia. Ja sabeu, allò de “Què volen aquesta tropa…?”, etc. En l’inici d’aquesta tanda d’apunts que dedicaré als frenètics dies que ens esperen, vull prendre aquesta pregunta inicial però referida a una tropa diferent, la que ens governa el país.

Algú m’haurà d’explicar què és el que pretén Convergència i Unió amb les giragonses que està protagonitzant abans de la manifestació de dimarts, perquè jo, sincerament, no les entenc. Com vaig llegir no sé on, Mas no hi assistirà però hi serà present “anímicament”, mentre que Duran i Lleida hi desfilarà en carn mortal, per dir-ho d’alguna manera, però espiritualment estarà en una altra dimensió. Teologia postmoderna. Com que lo pelat d’Alcampell ha decidit que sí que hi aniria, els seus adlàters de partit, oh sorpresa, també han canviat d’opinió, començant per la inefable Joana Ortega (ja ha acabat la carrera de psicologia o encara no?). Donen una explicació sorprenent per justificar aquest canvi de posició: ara la manifestació ja no és independentista. Que jo sàpiga, no hi ha hagut cap canvi ni en la convocatòria, ni en el lema, ni en les intencions de l’entitat convocant, l’Assemblea Nacional Catalana; només ha canviat una mica el recorregut.

Sense faltar el respecte de ningú, quan parlem de fer “la puta i la Ramoneta” ens estem referint exactament a això: a aquest vull-però-no-vull, aquest “sí-però-no-massa”, aquest “fer per persones interposades” que tant va caracteritzar l’etapa pujolista, que va donar alguns fruits, no cal negar-ho, però que ha quedat políticament demodé o, com diríem ara, vintage. Si el president Mas creu honestament que no pot anar a la manifestació, doncs que no hi vagi, però que ho digui des del principi i que doni algun argument nacionalment convincent: per exemple, ell és (figura) el nostre cap d’estat, o un equivalent si voleu, i els caps d’estat no desfilen mai en manifestacions. Donant aquesta explicació, hagués quedat com un rei (ui, perdó).

Tornem a la pregunta de l’inici: què volen aquesta tropa? Totes les prospectives que aquests dies s’estan fent sobre el nostre futur i la ruta cap a la independència (magnífic el treball diari de Vilaweb en aquest sentit) apunten en la mateixa direcció: el procés s’accelerarà i quan menys ens ho esperem, culminarà en l’objectiu desitjat. Llavors serà quan Convergència i Unió deixarà enrere, definitivament, aquest mig-fig, mig-raïm a què ens té acostumats i s’afanyarà com el primer a liderar el procés subsegüent, donant tots els cops de colze que faci falta. Vaya uns.

(continuarà)

[Imatge: www.ara.cat]