VIA A VIA

El primer que crida l’atenció del metro de Santiago, ja abans d’entrar-hi, és el seu logotip, format per tres rombes (a sota). A mi, i suposo que a més gent de la meva generació, la imatge em remet als rombes que apareixien en una cantonada dels televisors franquistes en blanc i negre com a indicació que el contingut del programa era inconvenient per als menors d’edat. Però res d’això, naturalment. Segons els dissenyadors de l’invent (poc afortunat, és una opinió personal), els rombes simbolitzen “la indisoluble interconnexió entre la superfície (vialitat), la circulació sobre la superfície (busos) i la circulació subterrània (metro)”. Una mica rebuscat.

Els vestíbuls de les estacions, almenys les més cèntriques, que són les úniques per on vaig transitar fa un mes, són inusualment espaioses. De fet tant les instal·lacions com els combois del metro més extens de Sudamèrica ofereixen una agradable imatge de modernitat i eficiència, tot i que també s’ha de dir que la informació a l’usuari i la senyalètica són manifestament millorables. S’hi accedeix amb una targeta recarregable batejada com “Bip!”, del mateix color blau que les Sube de Buenos Aires.

En hores punta els vagons van atapeïts, cap novetat. Ho vaig experimentar personalment. La companyia fa tot el que pot per mitigar-ho: les freqüències són les més altes que he vist mai en un metro. En pic marxa un tren que ja n’arriba un altre. Vaig tenir la curiositat de cronometrar-ho, concretament a quarts de set de la tarda del 9 de novembre: entre que arrancava un tren i s’aturava el següent van passar exactament 40 segons i 33 centèssimes. La meitat de temps del que s’ha tardat en llegir aquest apunt. Increïble.

[Imatges: Viquipèdia i metro.cl]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!