Les aigües turbulentes

Diuen que en els temps foscos del tardofranquisme, tots els progres llegien l’Hola d’amagat. Potser només la fullejaven per sobre, per passar l’estona, o potser, qui sap, s’adelitaven contemplant aristòcrates, actrius o toreros, els seus saraus, ringorrangos i vicissituds sentimentals, com volent participar d’un món que socialment i ideològica els queia ben lluny. Segurament és una de tantes falsedats que ha anat passant de generació en generació, però el cert és que continua sent un lloc comú. Avui hi pensava llegint les moltes reaccions que ha suscitat el discurs televisiu d’ahir del preparao. Figura que ningú dels que han blasmat el que va dir i, sobretot, el que no va dir, va sintonitzar cap dels molts canals espanyols que van oferir la intervenció reial però, veient la vehemència amb què opinen sobre el seu contingut sembla bastant clar que sí que el van seguir d’alguna manera. Sense empassar-se el fum, la puntita nada más. No, però sí.

Jo vaig ser un d’ells. Feia temps que no perdia el temps escoltant el reguitzell de tòpics i banalitats que cada 24 de desembre deixa anar la testa coronada espanyola. Aplaudia la decisió de TV3 de no sintonitzar el discurs i em conformava amb llegir-ne un resum o un titular destacat, si n’hi havia, a la premsa de l’endemà. Enguany m’ha pogut més la morbositat de prestar-li una certa atenció esperant la lectura d’algun paràgraf relacionat amb els escàndols fiscals de son pare o de les disbauxes parafeixistes de molts dels seus subordinats militars. Santa innocència la meva (i la de tots). Com era d’esperar, l’esment del primer dels temes va ser extremadament tangencial i innocu, i inexistent el segon. Però que carai ens pensàvem? Ens mereixem el que estem patint per burros!

El personatge que ahir al vespre ens va desgranar, via teleapuntador (el teleprompter, vaja), el seu encarcarat orgullo y satisfacción anual, resulta que és el cap de l’estat de tot un tinglado molt ben muntat, la punta d’un iceberg de grups polítics, alts tribunals, interessos econòmics i mitjans de comunicació contra els quals no sembla que la societat que els pateix en sigui conscient. Som víctimes d’un continuat discurs reial que proclama allò que és obvi, amaga els draps bruts, manipula, enganya, distreu… i tots plegats no som capaços de reaccionar-hi i de mobilitzar-nos de manera eficaç per donar passes endavant a favor d’una solució satisfactòria, és a dir, una república (allà) i la independència (aquí). Algú proper a mi opinava avui que el que ens fa falta és un líder. No ho crec, només que ens despertéssim una mica, que ens apoderéssim com es diu ara, només amb això, ja faríem un pas de gegant per acabar amb tanta tonteria.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!