Les aigües turbulentes

Avui entra en vigor el famós “euro-per-recepta”. Més enllà de les protestes dels usuaris, comprensibles, dels polítics, demagògiques, i dels farmacèutics, interessades, s’ha de dir que és una mesura completament necessària. A part de la urgència que suposa per les arques públiques el poder disposar de líquid, sigui com sigui, entenc que el fet d’abonar aquesta mena de taxa modificarà la percepció que té molta gent de que determinades prestacions costen molt poc o bé que no les paga ningú.

Unes de les poques conseqüències negatives que amb el transcurs dels anys ha tingut el denominat “estat del benestar” és el que abans deia: la societat no és a vegades prou conscient que tots els serveis de caràcter públic, des de les escoles fins a les prestacions d’atur, des de les visites mèdiques fins a les pensions de viduïtat, passant per tota la gamma de serveis amb preus “polítics” (universitats, transports…) no són mai gratuïts o avantatjosos: els segueix costejant algú. Aquest algú, és clar, és la mateixa ciutadania que ho paga mitjançant un sistema impositiu que hauria de ser just i equilibrat però que, ai, no ho és prou. No és només que els catalans paguem més: també els rics, siguin d’on siguin, tenen més oportunitats, legals o no, de contribuir menys del que èticament els pertocaria: paradisos fiscals, SICAV, enginyeries financeres, trampetes majors o menors… tot al servei d’escórrer el bulto tan com sigui possible. Que paguin els tontos.

I ja que parlem de legalitat en la contribució al bé comú, la notícia del dia és que el frau fiscal a l’estat espanyol puja a (preneu aire) 245.000 milions d’euros, el 22,5% del PIB. Aniria bé que tothom reflexionés sobre aquesta dada, tant el iaiet que es queixa quan va a comprar la seva medicina, com el farmacèutic que grinyola perquè el fan fer de recaptador, com el polític que desplega el seu demagògic discurs contra l’euro. Potser si tothom fes els deures, fiscalment parlant, empresaris, autònoms, ciutadans anònims (incloent iaiets, farmacèutics i polítics del govern i de l’oposició) no caldria que les mesures contra la crisi fossin tan dràstiques.

Avui, el conjunt bleu juga contra la roja. Guatemala contra Guatapeor. Tots amb els veïns de dalt, quin remei. Serà una tarda de nervis i potser ens caldrà prendre’ns alguna pastilla abans del partit (com aquell espectador de l’APM?). Amb euro o sense, sempre ens hem de medicar.

[Imatge: www.parisbypod.com]