Les aigües turbulentes

Ahir morí inesperadament, d’un infart, Alexis Ravelo, un dels més importants escriptors canaris i un dels autors de novel·la negra més valorats.

Nascut el 1971 a l’humil barri d’Escaleritas de Las Palmas de Gran Canaria, treballà a l’hostaleria, estudià Filosofia a la UNED i assistí a tallers de narrativa impartits per Mario Merlino, Augusto Monterroso i Alfredo Bryce Echenique. Irrompé ben aviat al panorama literari de les illes i destacà com un reeixit autor de llibres de relats i microrelats, infantils i juvenils, novel·la negra i guions de teatre, ràdio i televisió. Fins i tot era autor d’un llibret d’òpera. El seu primer títol fou Tres funerales para Eladio Monroy, que obrí una sèrie protagonitzada per un mateix personatge, Eladio Monroy, un mariner mercant retirat que fa feines d’investigació per complementar la pensió; la sèrie inclou Solo los muertos, Los tipos duros no leen poesía, Morir poco a poco, Si no hubiese un mañana i El peor de los tiempos. La seva darrera obra fou Los días de Mercurio, publicada l’any passat. Era membre de l’Acadèmia Canària de la Llengua. Al seu currículum destaca igualment que fou cofundador de la revista literària La Plazuela de Las Letras i de l’espai de divulgació cultural Matasombras i professor d’escriptura a la Universitat de Las Palmas. En el capítol de premis, destaca el Hammett (2013) a la millor novel·la policíaca de l’any (La estrategia del pequinés) i el Café Gijón (2021) per Los nombres prestados.

Amb la mort de Ravelo la ciutat de Las Palmas (de la qual fou nomenat Fill Predilecte l’any passat) perd un dels seus millors escriptors.  “Vaig tenir la sort de néixer en una ciutat on veies el món sense viatjar”, va dir en una ocasió, i afegí “a les meves novel·les hi ha un tractament expressionista de l’espai on et fixaràs en el que és desagradable. Aleshores, és molt curiós que, al final, molts lectors et diguin que volen venir i conèixer Las Palmas de Gran Canària encara que hagis passejat per la ciutat fixant-te en allò més negatiu i, tot i així, aconsegueixis fer-la atractiva”.

Ravelo sovintejà les visites a Barcelona. En una d’elles, per presentar El peor de los tiempos, concedí una entrevista a El Punt Avui en la qual ens permetia conèixer la seva persona i la seva manera de treballar. Era corpulent, amb el cap rapat, lector voraç, crític amb els poders econòmic i polític, fumador… Se li preguntà si era un alter ego de Monroy, el seu personatge de ficció, i respongué que de cap manera perquè aquest és un desencantat i creu en la violència per a la resolució dels conflictes: “Amb ell no em prendria ni un cafè!”. I, efectivament, Ravelo era de tracte cordial i bonhomiós. Molt meticulós en el procés creatiu (“reviso i tallo molt”), podia dedicar tot un matí en una descripció de dues planes. “Sempre he pensat que ès millor ser un bon artesà que un mal artista”. Encara que les seves obres eren de novel·la negra (amb molta violència gens gratuïta i poques escenes de sexe perquè, deia, els personatges també tenen intimitat), les trames també serveixen per fer una crítica al discurs del poder i als privilegis econòmics. Ens explicà un truc per escriure: “Primer escric el final, per estar tranquil. I pot ser que el principi sigui l’últim que escric, quan ja sé tot el que passa i el puc fer més atractiu i rodó”.

L’escriptor ahir desaparegut era, en fi, company de la gran família blocaire. El seu quadern de bitàcola portava per títol Ceremonias. Aquesta era la seva atractiva presentació: “Aquí trobaràs contes, microrelats, ressenyes, miniassaigs i alguna informació o opinió sobre coses d’actualitat o totalment obsoletes. Res massa seriós, res massa llarg. Passa, llegeix i deixa la teva empremta”.

[Informacions extretes de laprovincia.es i elpuntavui.cat; imatge: elpuntavui.cat, foto Dani Ríos]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!