No vull deixar passar l’ocasió sense recordar que avui s’escauen els cent anys de la publicació dels primers mots encreuats a la premsa. Els “crucigrames”, com els anomena molta gent, han sigut i son un dels mes enginyosos passatemps que ens ofereixen els diaris, mes que els jeroglifics i les “7 diferencies” i no diguem els absurds horòscops. En soc un gran afeccionat i em ve de família: el meu pare no començava el diari per la darrera plana, com fa molt gent, sinó pels mots encreuats. Els mes antics que recordo eren en castellà, els feia l’Ocón de Oro i gràcies a ell vam saber que els platers tenen una enclusa anomenada “tas”. Que Moisès tenia un germà de nom “Aarón” si que ho sabíem per la història sagrada. Després es van fer presents a les nostres vides el gran mestre Tísner (endemoniats mots els de “Serra d’Or”) i el Màrius Serra, amb les seves rebuscades definicions, que obliguen a fer treballar el magí, autèntica raó de ser de qualsevol passatemps amb cara i ulls. No vull deixar d’esmentar també el Fortuny, de “La Vanguardia”, amb definicions que comprenen diversos mots, a vegades en vertical i horitzontal alhora, o escrits a l’inrevés (a l’estil àrab, com ell diu). Llarga vida als mots encreuats, als quadrets negres i al repte quotidià a la nostra cultura general! (el títol de l’apunt correspon a la definició mes popular ideada per Tísner; quatre lletres: algú no en sap la solució?).
[Imatge: crucigramaexpres.blogspot.com.es]