Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

23 de febrer de 2021
0 comentaris

A toro passat

Avui és l’Institut del Teatre el que, via Ara, ens proporciona preocupants notícies. Al final no quedarà cap institució política, religiosa, cultural o social sense la seva corresponent ombra de dubte pel que fa a agressions sexuals, sigui una abjecta violació, sigui un patètic grapeig “per descuit”. Abans d’esquinçar-se les vestidures tots plegats, potser que reflexionéssim una mica. Ja fa temps que ho faig cada vegada que els mitjans destapen algun cas. I les vegades són moltes. Quan dic reflexionar, no entro en consideracions morals més enllà de condemnar enèrgicament qualsevol limitació a la llibertat o la dignitat de les persones.

Hi ha, curiosament, un model que tendeix a repetir-se. Destapat el cas, el col·lectiu diguem-ne “víctima” (alumnes, treballadors, pares de menors, els mateixos menors que ho han deixat de ser, etc.) corre a esbombar als quatre vents (els micròfons i les càmeres proliferen llavors) que aquestes situacions d’assetjament o de violència feia anys que es donaven, que tothom ho sabia, que és indignant… Home, admetent que és una qüestió incòmoda o vergonyosa per a persones i institucions, no es podia haver fet alguna cosa més que aquest “secret a veus” però de veus molt i molt fluixetes, casi inaudibles? Em venia aquest pensament al cap sentint ahir una portaveu dels alumnes de l’Institut del Teatre llegint un manifest indignada fins a la caricatura.

Però encara aquest capteniment, aquesta omertà, aquest qui dia passa any empeny té la seva justificació. Deixem-ho aquí. Pitjor és la inacció dels responsables de la institució concernida, mirant cap a una altra banda, fent veure que tampoc sabien res (per favor!) i escudant-se en l’argumentari a l’ús: demanar perdó, compromisos de transparència, ara sí que s’investigarà… Sigui un conseller de la Generalitat, un bisbe o la directora d’una institució acadèmica. Tots es refugien en una mateixa i patètica excusa burocràtica: és que no els hi constava cap denúncia escrita, formal. O sigui, com que no s’havia seguit el canal burocràticament establert per fer una cosa que sí que se sabia o intuïa… doncs no feien res. Els periodistes de l’Ara no van necessitar cap denúncia formal per a investigar, lligar fils i posar negre sobre blanc l’existència d’uns de moment presumptes fets com a mínim reprovables o inacceptables. No hauria de ser tan complicat fer-ho motu proprio tenint en compte el preu que es pagarà en termes de prestigi i d’imatge pública si es deixa de fer.

La tendència a proveir-se de protocols per evitar aquestes situacions, que els darrers anys han assumit moltes institucions, és una mesura que va en la bona direcció, però que és paper mullat si després no s’apliquen amb determinació des del primer moment d’una sospita. Si no es fa, després toca sentir laments generalitzats (per part de víctimes o de responsables) quan s’esbomben unes situacions que ningú reconeix com a pròpies. La culpa sempre és dels altres.

[Imatge: cultura21.cat]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!