Les aigües turbulentes

A la sisena va la vençuda? Queden dues setmanes per saber-ho. Aquesta és la crònica personal de la festa reivindicativa d’ahir, Onze de Setembre.

• L’autobús ens trasllada de Tarragona a Barcelona a última hora del matí, fent la seva entrada per la Diagonal. A pesar de que els escenaris de la manifestació (Passeig de Gràcia i carrer d’Aragó) son prou llunyans, l’animació de gent és ben notable. Entre la gernació que, com si ja es tractés d’un ritual, avança pel carrer amb samarretes multicolors i estelades, sorprèn la presència de la Mulassa de Valls, una bèstia de notables dimensions.
• A la gent de Tarragona ens ha tocat el tram de la plaça Letamendi. No serà massa sorprenent si dic que no tenia idea de qui era aquest senyor: fou un il·lustre metge, filòsof, polemista, músic i pintor del segle XIX. Un que va fer tots els papers de l’auca, una mica com els que ens hem concentrat cada Onze de Setembre, que també hem hagut de fer de tot, vies, punts, ve baixes… Aquest any toca fer una creu, signe que admet moltes lectures.
• Com que falten encara dues hores, la nombrosa gent es distribueix per bancs, parterres o directament al terra per dinar. És la servitud que té convocar la manifestació al simbòlic minut 17:14, que obliga la nombrosíssima presència de forans a fer un mos en aquestes condicions. Si l’any que ve cal tornar a fer-la (esperem que ja no), proposo unes hores més tardanes.
• Em menjo apressadament dos mini-entrepans que duc de casa, però em falta el cafè. Entrem a un atapeït local de nom admirablement multicultural (L’Olla de Si Chuan). Per fer el cafè però també per anar al lavabo: el de dones presenta una cua interminable, mentre que al d’homes en surt algú que comenta satisfet: “no hi ha com ser home”. Ui el que ha dit.
• Ens situem a la zona d’ombra de la plaça Letamendi, justament rere l’Agència Tributària espanyola. Tot un estímul, si no en teníem prou, per cridar i reivindicar el de sempre. Comença la fase d’aglomeració i cops de colze (allò dels 4 manifestants per metre quadrat que permet aquells càlculs tan pintorescos el dia següent). És el moment oportú perquè intenti travessar la gernació humana un carret de venda ambulant carregat de begudes, llaminadures i bosses de patates fregides que, efectivament, passa.
• El temps és magnífic, sol amb alguns núvols, temperatura suportable, brisa agradable. El vano de cartró que anava amb el kit no arriba a sortir de la pràctica motxilla. L’espera fins al moment culminant no es fa llarga. Corprèn el minut de silenci per les víctimes dels atemptats, respectat escrupolosament pels assistents i seguit d’un esclatant aplaudiment. No totes les societats estan capacitades per fer-ho.
• Com ha quedat dit, es veuen tot tipus de samarretes, tal i com demanaven els organitzadors. Jo he extret del meu particular fons d’armari sobiranista la blanca del 2015 (la Via Lliure). El capítol vexil·lològic també és multicolor, banderes amigues d’Euskadi, Galícia i Còrsega. Sorprèn un mix estelada+bandera de Tarragona i una estelada verda, que no havia vist mai. Per reflexionar també la presència d’una bandera del Canadà (aquell estat que sí va permetre un referèndum al Quebec) i una altra d’Espanya, republicana, (que se suposa, i és molt suposar, que faria el mateix amb nosaltres).
• Ens passa per sobre la immensa pancarta que dona sentit a la coreografia, diguem-ho així, d’enguany. Seguint les instruccions rebudes, els assistents ens afanyem en col·locar-nos la samarreta groc fluorescent, traient-nos o no la que duem posada. El fet em recorda els Jocs Olímpics i aquella gegantesca bandera per damunt dels atletes i que serví, catxondo dixit, per amagar l’orgia més gran de la història. Avui no, que està ple de canalla i de tietes de l’ANC.
• Una mica abruptament, l’acte s’acaba i la gent comença a dispersar-se. Baixem pel carrer Enric Granados i ens asseiem just davant del Seminari a descansar a l’ombra. La via és peatonal i sembla una mena de rambla per on desfila tothom: barcelonins, manifestants i turistes. Gent de totes les edats, procedències, físics i abillaments; fins i tot observo una pubilla (vestida de pubilla, vull dir) que corre com una exhalació carrer avall i que dona la nota surrealista a la jornada.
• Mentre estem asseguts, prenc notes d’idees per aquest bloc, moment que aprofita ma cunyada per queixar-se amargament de que no la cito mai. Doncs avui ho faig amb molt de gust. Gran persona, ma cunyada. I gran cuinera, també. De la Conca de Barberà. A l’anada m’ha ensenyat fotos del seu darrer viatge a Perpinyà i Carcassona, ciutat aquesta darrera d’innegable interès i atractiu. La posarem a la llista de viatges pendents.
• I parlant de viatges, l’autocar (nou i amb aire condicionat) ens retorna a Tarragona, la ciutat que passarà a la història per tenir un alcalde més preocupat per donar nom a un Seat que per facilitar als seus conciutadans l’exercici del més elemental dels drets democràtics: votar. Però bé, és el que hi ha. Ja trobarem la solució. A grans mals, grans remeis.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!