Lectures d’estiu: Pisarello

Qui no vulgui desmarcar-se de la política en plena canícula (és francament difícil aquest estiu amb totes les coses que estan passant), li recomano la lectura de dos articles sobre la relació entre l’independentisme i el món podemita (per dir-ho d’alguna manera): un és del politòleg Jordi Muñoz (“Els Comuns i l’independentisme: punt i seguit”) i l’altre, que respon al primer, del tinent d’alcalde de Barcelona Gerardo Pisarello (“Els Comuns, el ‘processisme’ i la conquesta de noves sobiranies”), publicats tots dos a Critic.

No és cap novetat afirmar que el paper que pugui jugar aquest sector ideològic del nostre país en el procés sobiranista és decisiu: falta saber com, de quina manera. Les controvèrsies que genera aquesta relació i l’estratègia més adequada que ha de seguir l’independentisme per acostar-se al món que representa Pisarello (o per confluir-hi, verb que els sonarà molt bé) són en la base d’aquests dos interessants (i llargs) articles.

Valgui dir que subscric plenament el que afirma Muñoz, els articles del qual procuro no perdre’m, mentre que no puc estar gens d’acord, i això no és cap novetat, amb la tesi de Pisarello. Algú l’ha resumida dient que els Comuns & etc. intenten atreure ERC i la CUP i segons i com el PSC al seu camp per construir un nou projecte que faci seu el procés sobiranista, que en principi no neguen. Cants de sirena per uns, intent maldestre de reeditar un tripartit per altres, no són poques les crítiques i objeccions que acapara aquest plantejament, però n’hi ha una de més important. La condició per bastir aquest projecte sine qua non és aparcar Convergència/PDC per la raó de sempre, motivacions ideològiques, perquè són la dreta, perquè voten molt amb el PP, perquè representen uns interessos concrets…

La història que es repeteix. I ara que dic història, Pisarello basa la seva argumentació remetent-se al catalanisme històric, però només aquell d’expressió progressista: federalistes, sindicalistes, anarquistes… fins i tot s’ho fa venir bé per col·locar-hi la Montserrat Roig. Però el catalanisme d’arrel conservadora, burgesa, catòlica, socialcristiana o liberal sembla que no hagi existit mai en aquest país o que no hagi estat mai sincerament catalanista (almenys una part important), una nova aportació a afegir a les polèmiques historiogràfiques de Solé Tura i Josep Termes. És a dir, la cançó de sempre, catalanisme sí, independència (potser) també, però condicionats a passar pel filtre ideològic prèviament, un filtre que deixa al marge mitja societat i que, en conseqüència, li fa perdre tot sentit nacional.

El procés sobiranista no ha d’excloure ningú per motius ideològics: és una política de país, no de partits o de classes. Això vindrà després, quan un nou estat de coses, mai millor dit, serà l’escenari idoni per debatre i decidir en plena llibertat la millor solució a cada un dels nostres problemes, incloses qüestions de tercer ordre que sembla que no deixin dormir als Comuns, a jutjar per la vehemència amb què les ataquen, Pisarello inclòs, des dels col·legis subvencionats de l’Opus fins a les pistoles defensives dels Mossos.

Sense Convergència no hi ha independència, deia el partit ara transformat en PDC, en un ben trobat eslògan inqüestionable. En la mesura que no es margini aquesta formació (que per cert ha donat els passos més decisius i arriscats en favor de la nostra llibertat) tirarà endavant el procés. L’altra condició és saber fins a quin punt sense Comuns tampoc n’hi haurà, d’independència, però deixem-ho aquí: és tard i continua fent calor.

[Imatge: foto Xavier Herrero, www.elcritic.cat]

 

La ‘nova’ Convergència

Com costa canviar les coses per dins! Convergència està duent a terme una profunda transformació en tots els seus elements constitutius, el nom, el logotip, el programa, les intencions, fins i tot els dirigents, tot el que vulgueu, però els serà difícil desprendre’s d’unes maneres de fer molt marca de la casa, molt política antiga.

La darrera mostra, ahir mateix, a Madrid. Sembla ser que alguns dels vots de Convergència (perdó, del PDC) van anar a parar a una vicepresidència del Congrés de Diputats del PP. La torna d’aquest tejemaneje és, presumptament, la garantia de poder aconseguir grup parlamentari quan reglamentàriament això no és possible. I en el moment de donar explicacions sobre aquestes pràctiques és on apareixen amb tot el seu esplendor les velles maneres de fer política.

No parlo de la incoherència que suposa per a un partit ja independentista negociar tractes i favors amb forces estatals i en una cambra també estatal d’on, si s’ha de ser coherent amb el que se’ns diu, marxarem l’any que ve. El que és profundament decebedor és que no s’admeti obertament aquest pacte i surti Homs donant voltes a la qüestió sense concretar res. Per què no deia clarament que la consecució d’un grup parlamentari és essencial per al partit, pel que suposa de major autonomia parlamentària, presència mediàtica i ingressos econòmics? Ens n’haguéssim fet càrrec i fins i tot ho podríem haver considerat una bona estratègia. Es podia haver venut la moto com una victòria de l’independentisme a la capital de les Espanyes quan semblava que de l’enemic no en trauríem ni aigua. Però no: s’ha preferit tractar de menors d’edat els votants.

Quin contrast amb l’actitud d’Esquerra que, de bon començament, va deixar clar que no entraria en aquest joc de regatejos parlamentaris en què es converteix aquella cambra (i totes les cambres, reconeguem-ho) en el moment de constituir-se. S’ha de dir tot: el partit republicà sí que té assegurat el grup parlamentari; però no dubto de que en cas de no tenir-lo hagués entrat en aquest mercadeig sense manies.