La gran Reforma

Avui fa cinc-cents anys exactes d’un fet transcendent per a la història religiosa, política, social i cultural d’Europa i de la humanitat. Un monjo agustí, Martí Luter, clavava a l’església de Wittenberg el que es coneix com “95 tesis” o, més aviat, noranta-cinc propostes de discussió, sorgides de la constatació de que el cristianisme de l’època, especialment la cúpula dirigent, s’havia apartat del missatge evangèlic fins a límits escandalosos. L’acció va acabar esdevenint revolucionària perquè va donar origen a un conjunt de confessions religioses esteses per tot el món i amb una gran diversitat de denominacions, que coneixem usualment com el protestantisme.

Val la pena recordar el fet, més enllà del seu vessant purament espiritual, perquè va representar tota una revolució en la manera de concebre l’exercici del poder, les relacions socials i econòmiques, la moral pública i privada, la transmissió del coneixement… Uns canvis que van tenir lloc paral·lelament a la descoberta de nous mons i al progrés tecnològic, amb la invenció de la impremta com a fet capital. La descoberta de Gutemberg facilità l’accés de la Bíblia a una gran massa de fidels. Juntament amb les versions traduïdes del text sagrat, la idea de que és el creient qui ha de guanyar-se la salvació per la fe i que és ell qui ha d’acostar-se a la interpretació de la Bíblia, sense intermediaris, constitueix la gran aportació luterana. Una aposta per l’individualisme i la llibertat, les bases que han fet pròsperes i avançades determinades societats, que coincideixen, quina casualitat, amb els països on arrelà el missatge protestant.

En el nostre país, l’existència del protestantisme no sempre ha estat prou coneguda. Josep Lluís Carod-Rovira hi ha contribuït decisivament a posar-hi remei amb un prolix estudi publicat no fa massa, on historia la implantació i el desenvolupament d’aquesta confessió convertida, encara que no ho sembli, en la segona dels Països Catalans. Potser la seva relativa discreció i la seva aposta per la reflexió personal i la vivència de la fe en petites comunitats és la seva clau de l’èxit, en contrast amb d’altres religions més conegudes per la seva no sempre encertada voluntat d’ocupar espais públics o de condicionar cultures i societats a qualsevol preu. I no em refereixo a cap en concret. I ara…

“Luter 500 anys, el luteranisme a casa nostre”, actes a Tarragona:

Dijous, 2 de novembre, 19 h, Seminari de Tarragona: Taula rodona “Luteranisme a Catalunya”, amb J.L.Carod-Rovira, Christine Bell (Parròquia Evangèlica Luterana) i Macià Riutort (professor URV).

Dilluns, 6 de novembre, 19 h, Campus Catalunya de la URV: Cine-club amb tertúlia. Pel·lícula Lutero, d’Eric Till.

[Imatge: liturgyandmusic.wordpres]

 

Luter a casa nostra

Ahir es va fer la presentació a Tarragona de l’obra de Josep Lluís Carod Rovira Història del protestantisme als Països Catalans. Acompanyat d’un pastor baptista de la capital i de qui fou directora general d’Afers Religiosos (Montserrat Coll), l’autor va explicar, amb les seves habituals amenitat i ironia, els motius que l’havien dut a elaborar el seu voluminós i documentat llibre: el seu interès per tot el que sigui dissidència i el desconeixement de la importància del protestantisme al nostre país.

Efectivament, la història del protestants és una història de dissidència enfront del dogma catòlic omnipresent, i ben car ho van pagar en èpoques pretèrites, com bé documenta l’obra de Carod. D’altra banda, la presència del protestantisme a casa nostra representà la introducció de noves idees procedents d’uns països que (oh, sorpresa) són els més desenvolupats del món. I encara representà també un focus de catalanisme insospitadament matiner: la traducció al català del Nou Evangeli s’avançà en un any a la Renaixença.

Josep Lluís Carod va fer una detallada descripció de tot allò relacionat específicament amb Tarragona i el protestantisme: personatges, escoles… fins i tot el cementiri. La presència d’aquestes confessions a la capital tarragonina té un mèrit especial, atès el pràctic monopoli que ha exercit sempre, per motius obvis, l’Església catòlica. Una presència constant, a vegades discreta o clandestina i, potser per això, poc o gens coneguda. El llibre de Carod és una aportació de primer ordre per tal de que ho deixi de ser.

L’octubre de 2017 farà 500 anys de les famoses 95 tesis clavades per Luter al castell de Wittenberg: tot un programa està en marxa per commemorar-ho com cal. Almenys, ai, a l’Europa més culta i civilitzada.

 

Pagant sant Pere canta

El Vaticà torna a estar al centre informatiu i no pel que ell voldria. Ahir es van publicar de cop dos nous llibres revelant secrets més o menys escandalosos. Es tracta de Via Crucis, de Gianluigi Nuzzi, i d’Avarizia, d’Emiliano Fittipaldi. El primer explica que per tal d'”agilitzar” les causes de beatificació o canonització, cal untar amb una generosa quantitat de diners el corresponent dicasteri (la Congregació de les Causes dels Sants). Si vols que un parent, un conegut o algú dels teus sigui elevat als altars, cal passar per caixa, com per qualsevol negoci terrenal, i en funció de la quantitat aportada, tindrà més o menys expedit el camí de la santedat.

De fet ja s’intuïa aquesta pràctica. Sempre vam sospitar de la vertiginosa velocitat amb què el fundador de l’Opus Dei (Escrivá de Balaguer) va ser canonitzat. És obvi que la generosa aportació econòmica de la reaccionària i opulenta Prelatura hi devia tenir molt a veure. Ho trobo escandalós i perillós per la pròpia Església, si no sap controlar aquesta i altres fosques pràctiques que revelen els dos llibres abans citats. Hom no pot deixar de relacionar-ho amb una altra pràctica romana completament allunyada del missatge de l’Evangeli i practicada en altres èpoques: la venda d’indulgències. Qui volia assolir l’eternitat escurçant l’enutjosa estança al Purgatori (i s’ho podia permetre), ho tenia ben fàcil: passar per caixa i el Vaticà, content per disposar de més centimets per la Basilica de Sant Pere (o això deien), netejava l’ànima al pecador.

Si en devia de ser escandalosa aquesta pràctica, que va motivar la famosa acció de Luter (clavant les 95 tesis a Wittenberg), origen de la ruptura protestant. Un es pregunta si tota la porqueria que està sortint els darrers anys (escàndols econòmics, sexuals…), unit a la creixent decepció d’amplis sectors de creients (impresentable el darrer Sínode de la Família), no donarà lloc a un nou cisme al si de l’Església catòlica. No seria el primer, ni el segon.

La sortida a la venda dels dos llibres coincideix amb la notícia del nomenament del nou arquebisbe de Barcelona. Des de l’època de don Marcelo, encara me’n recordo d’aquest personatge, tots els que accedeixen a la mitra barcelonina són escrutats del dret i del revés: currículum, tendències ideològiques, tarannà i, és clar, capteniment en relació al país que l’ha d’acollir i a la llengua que haurà de dominar. De l’agraciat amb el premi vaticà, fins ara bisbe de Calahorra, ja s’ha començat a fer el corresponent especejament. Sigui com sigui, donem-li cent dies de cortesia abans de criticar-lo per res, igual com es fa amb els polítics. Si l’Església s’obstina a que el seu regne “sí sigui d’aquet món” (i el que revelen aquells dos llibres sembla confirmar-ho una vegada més), bé estarà tractar-la com el que és, un poder ben terrenal.

[Imatge: Viquipèdia]