La UDC que no morirà mai

A finals dels anys setanta, en els moments més intensos de la política catalana i espanyola, hi havia gent del meu entorn convençudíssima que jo militava a Unió Democràtica de Catalunya. Potser aquesta percepció es basava en el fet de que jo vaig col·laborar-hi en una campanya electoral. Millor dit, hi vaig treballar, perquè em vaig guanyar uns centimets ensobrant candidatures. Certament que, per ideologia i tarannà personals, era en aquells moments una formació que m’era ben propera. Fins i tot anava a classe, a la facultat, amb la carpeta decorada amb un notori adhesiu d’Unió, fet que em convertia en la rara avis d’una universitat on el més moderat era del PSUC o del PSAN.

Aquell històric i petit partit que era bastant com jo, demòcrata, antifranquista, cristià, catalanista, moderat i humanista va anar evolucionant amb els anys, creixent artificialment, contaminant-se amb tots els defectes de les formacions que toquen poder durant un llarg període de temps, allunyant-se del seu ideari fundacional i convertint-se en una dispensadora de càrrecs institucionals, suites al Palace i canongies diverses. Aquell partit ja no era sinó una còpia deforme i adulterada d’aquell altre històric i petit. Ahir, aquesta deslleialtat als seus orígens la va pagar anunciant que es dissolia, víctima també de la seva situació econòmica i de la migradesa dels seus resultats electorals (els primers sense parasitar cap altra formació).

Però hi ha una UDC que no morirà mai, la que servarem en algun racó de la memòria col·lectiva com a societat. La que va donar el més alt exemple de servei i de dignitat en la persona del seu dirigent Carrasco i Formiguera, perseguit successivament per anarquistes i per feixistes. La del senyor Coll i Alentorn de la nostra joventut o, a Tarragona, la del senyor Enric Vendrell. Sí, als dirigents d’aquella Unió els esqueia molt bé la paraula “senyor”. Proveu ara a anteposar-la a “Duran i Lleida”. No podreu. No es pot.

[Imatge: www.enciclopedia.cat]

De nou en campanya (i 7: si tu no hi vas…)

Final de campanya electoral. És el dia de passar l’escombra:

* Amb el debat d’ahir nit (a set!), TV3 es va rendir definitivament al sòrdid món de la cridòria tan ben representat a les televisions privades. Els candidats, parlant dos, tres… o tots set alhora, van ser incapaços d’articular un debat entenedor, mentre la directora-presentadora, una Mònica Terribes que ha tingut millors èpoques, s’esforçava sense èxit en transformar l’orgue de gats en una orquestra mínimament harmònica.

* Però qui va dissenyar la propaganda electoral de Democràcia i Llibertat? Per mi que deu ser de la CUP perquè sembla feta perquè ningú no els voti. Cartells en blanc i negre, fotos dels candidats que sembla que hipnotitzin qui els mira (com molt bé va escriure l’altre dia un entès en un diari), lletres guixades amb bolígraf… Tampoc recordo que tinguin cap eslògan. En fi, res que convidi a agafar les seves paperetes i a dipositar-les amb excitació a les nou en punt a les urnes corresponents. I mira que ho necessitem!

* No en farem més llenya de la necessària, pobre home, però hem de reconèixer que molts tindrem una íntima satisfacció si diumenge al vespre els resultats donen zero diputats a la unió de Duran i companyia (UDC). No vulguem ser comprensius ni hi busquem excuses: aquest home és el representant més qualificat de la casta política, en el sentit més negatiu del terme. Un amic meu va crear ahir el hashtag #etqueden3diescerillo: dilluns, l’inquilí del Palace haurà de fer les maletes. Bon vent.

* S’ha d’anar a votar diumenge? Jo hi aniré, i des que la CUP va dir que calia abstenir-se, ho faré amb més entusiasme. S’ha de reconèixer als nois de la samarreta una especial habilitat per sortir amb ciris trencats quan més inoportuns són (els ciris). Si l’independentisme conseqüent o el que es creu el referèndum del de la cueta (concedim-li el benefici del dubte) anem a votar massivament diumenge els beneficis per al procés són ben evidents. És una llàstima que alguns no ho sàpiguen veure així. Per cert, molt bo l’anunci de l’Assemblea: amb el sofà torna l’autonomisme (“si tu no hi vas…”).

[Imatge: foto ACN; www.ara.cat]