Missa a la Sagrada Família

Per si l’actual situació no fos prou complicada, sembla que alguns prenguin decisions e expressament per enredar-la una miqueta més, generant nous motius de polèmica evitables amb una mica més de tacte i sentit comú.

L’últim exemple, la missa en memòria de les víctimes del Covid-19 oficiada pel cardenal Omella a la Sagrada Família. Pel·lícula dels fets: es decideix organitzar un acte religiós quan no només no ha acabat la pandèmia sinó que aquesta està rebrotant; contra les directrius del Procicat es decideix tirar-lo endavant; l’administració reacciona obrint a l’arquebisbat un expedient per no complir les normes de protecció sanitària en espais religiosos; l’arquebisbat contraataca denunciant la Generalitat per posar obstacles a l’acte invocant la llibertat religiosa. Les espases estan en aquest moment en alt i cada una de les parts té la pilota a la teulada de l’altra.

Friso per saber com acabarà aquesta història, però goso pronosticar que quedarà en no res i que tal dia farà un any. En tot cas, aquesta comèdia (perquè això ja és una comèdia) suggereix algunes reflexions. La primera ja ve de lluny, dels angoixosos temps del primer confinament i de les draconianes mesures lligades a l’estat d’alarma: recordo, estupefacte, que es van entretenir a especificar quantes persones podien assistir a un casament o a un enterrament: el nombre era diferent (no recordo quin), quan les característiques dels dos actes són, des de l’òptica que aquí interessa, exactament els mateixos. La cerimònia de la Sagrada Família podríem assimilar-la a un enterrament, però el fet segueix sent el mateix: un nombre determinat de persones en un espai tancat. Crec que eren unes 400 en l’enorme (i magnífic) espai gaudinià i per les fotografies no em va semblar que hi hagués més perill de contagi, tot el contrari, que en l’avió amb què la setmana passada em vaig desplaçar a les Canàries, amb altres 400 persones embotides i amb el morrió posat, això sí.

Segona, si Procicat, aquest organisme tant esmentat aquests dies com poc conegut, decideix tocar el crostó a l’Església catòlica per l’acte de diumenge, ¿per què no actua amb els mateixos celeritat i rigor en les moltes altres mostres de saltar-se la norma que campen per la nostra geografia? Comencem pels temporers lleidatans o per les festes multitudinàries, per les platges o per determinats centres de treball? Pot donar la sensació que li han ficat el dit a l’ull a l’Església catòlica pel que representa, i específicament al cardenal Omella per com és i el que diu i fa (o no diu ni fa). Aquesta seria la conclusió després de sentir el president Torra criticar amargament el cardenal per la seva ambigua i poc cristiana actuació davant l’actual repressió política que patim a Catalunya. Tercera, les seves paraules ja han activat el mode victimista en la institució eclesiàstica, que no ha dubtat en esgrimir la llibertat religiosa i de culte com a argument per la celebració de l’acte i com a fonament per a la seva acció legal, una argúcia sense solta ni volta.

Estem barrejant moltes coses: salut, creences, política, tribunals… El virus segueix “progressant inadequadament” en determinades zones del nostre territori i sectors de la nostra societat i tant les vacil·lacions de les administracions (de totes) com la irresponsabilitat de tanta gent (fruit, en part, d’aquelles vacil·lacions) no aconsegueixen tranquil·litzar l’expectativa de les properes setmanes estiuenques, just l’època en què ens deien (recordeu?) que la calor apaivagaria el bitxo per un temps.

Pels que s’alegren que la Generalitat vulgui “empaperar” l’Església barcelonina (amb raó o sense, no hi entro) que sàpiguen que el proper dia 31 és la festa musulmana del xai. L’expectativa de possibles transgressions sanitàries (tant per l’aglomeració de persones en el que és una destacada celebració del calendari islàmic com per les condicions higièniques que s’han d’observar en el sacrifici dels xais) ha dut l’autoritat competent a fixar unes recomanacions (concepte top d’aquests dies) que tots desitgem que es compleixin escrupolosament. Si no fos així, seria motiu de reflexió i preocupació que no s’establís el mateix zel i vigilància de després de l’acte de la Sagrada Família, en nom d’uns sempre mal entesos progressisme, integració cultural i correcció política.  O tots moros o tots cristians (ui, perdó).

[Imatge: elpuntavui.cat; foto EFE]